X

Els meus dies TLP

Mis días TLP

Il·lustració © Riki Blanco

     Fa gairebé 11 anys em van diagnosticar de Trastorn Límit de la Personalitat (TLP) i, la veritat, acompleixo els “requisits” a la perfecció. Els meus dies TLP són durs, molt durs i, sobretot, llargs, molt llargs.

     A les nits prèvies a aquests dies, sembla que quelcom ha canviat de lloc al meu cervell. Com si un neurocirurgià m’hagués practicat algun tipus d’intervenció nocturna i hagués tocat, desconnectat o trastocat, malintencionadament, algunes neurones, algunes sinapsis, alguns neurotransmissors específics per tal d’esborrar tot pensament positiu, tota emoció agradable, tot sentiment bondadós. Així, l’endemà, em desperto amb un humor radicalment canviat.

     Com ja començo a conèixer el trastorn, res més posar els peus a terra, detecto que “avui serà un d’aquests dies”. És com quan notes que estàs incubant una grip. Hi ha uns símptomes físics -en el meu cas taquicàrdia, sudoració, hiperventilació, etc.-, però sobretot psíquics; els quals, al meu parer, són els pitjors de suportar.

     Dins d’aquests dies TLP, hi ha dues subcategories: els dies que es caracteritzen pel buit crònic i l’apatia. En aquests dies, sóc com un “tros de carn”. La diferència és que sí sento i pateixo. Però no tinc ganes de fer res, no tinc motivació per res, em sento desesperançada i esquinçadorament confusa.

     El meu present no és present, perquè visc a cavall entre el futur incert que m’espanta i el passat que m’atrapa i m’empresona. Apareixen idees de mort. Tot aquest bucle emocional s’instal·la des de primera hora del matí i es marxa, a saber quan. Tot depèn de les estratègies que pugui utilitzar, segons els meus terapeutes.

     Hi ha altres dies en què l’emoció més poderosa és la Por. El temor a tot i a tots. A més, com que no té motiu extern algun, es converteix en una sensació més desconcertant, si cau. Es tracta llavors de dies en estat d’alerta, desconfiança i incertesa contínua. El meu cap s’obsessiona amb pensaments negatius com ara que “quelcom dolent ocorrerà, seré abandonada, algú em trairà o em farà mal, contrauré una malaltia…”.

     I quan sóc capaç d’intentar calmar una mica l’ansietat, pensant per què hauria de succeir alguna cosa terrible, sempre acabo arribant a la mateixa conclusió: “Perquè m’ho mereixo”. Aquesta sentència, per descomptat, no em calma, ni alleuja la meva ansietat. Més aviat tot el contrari. Comença llavors una muntanya russa d’emocions negatives: m’hiperactiu mentalment, el que fa que em paralitzi físicament, en el millor dels casos. En el pitjor, i davant la desesperació per acabar amb aquest estat d’alteració i increment constant de pensaments, emocions, sensacions i sentiments caòtics, paso a l’acció, la qual cosa em proporciona un efecte immediat d’alleujament.

    A partir d’aquí, es donen els episodis de autoagressions, si estic sola. I el ventall és veritablement ampli, si el trastorn s’ho proposa: des dels sentiments de culpabilitat, autoexigència, frustració, humiliació, comparació i consegüent desaprovació; fins a les accions que deixen senyals de sofriment en el cos: les autolesions. Tot això tenyit d’emocions tals com la tristesa, la ràbia, el dolor, la impotència… Totes aquestes són emocions que les persones senten de vegades i, amb més o menys sort, són capaços de gestionar. Però en el meu cas es converteixen en invalidants i letals i, per contra, són elles les que em gestionen a mi.

     Si estic en parella, aquest es converteix en el meu enemic. I poden aparèixer les amenaces i els atacs verbals o físics. Gairebé sempre, el meu enemic passa a ocupar aquest rol perquè jo mateixa -bé, el meu trastorn-, se l’atorga. És ell qui representa una amenaça per a mi i he de respondre davant la vulnerabilitat que sento.

     Necessito castigar-lo, atacar, reduir-lo amb l’únic que posseeixo en aquests moments: la meva ira. Una ira total, implacable, que no entén a raons, només a les meves -les quals ja estan tan distorsionades que operen per si soles-. Em trobo, de nou, envaïda.

     Així, quan em falla el sistema de regulació emocional, i el raciocini salta per la finestra, m’envaeix el TLP i ja no em sento ni sóc la mateixa persona. Llavors sóc dos personetes que es maleeixen entre si i em sento en una lluita constant i eterna d’autodestrucció i, per tant, danyo tot el que estimo i a qui estimo.

     Però no tots els meus dies són TLP. També apareix la meva part sana. I amb el pas dels anys, i l’ajuda del meu equip de professionals, aquests dies són cada vegada menys freqüents i, potser, menys intensos. Però és un aprenentatge que requereix constància, disciplina i un veritable treball.

Sonia Avellaneda


Deixa el teu comentari

Leave a reply

Back to Top