X

Entendre la Depressió: Astènia, Anhedonisme i Abúlia

Astenia, Anhedonia y Abulia

Fotografia © Irina Santos

 

   No sol fallar: quan li dius a algú que estàs travessant una depressió, la seva primera reacció és dir-te: “Anima’t, no estiguis trist!”, o alguna cosa semblant. Fins i tot les teves persones més properes, les que et coneixen millor, actuen així. Només qui ho hem viscut i (algunes) persones professionals o que han conviscut amb qui la pateix, ho entenen. Perquè la Depressió, especialment la Depressió Major, és un trastorn mental (sever). En aquest sentit, no pot reduir-se a un sentiment, com la tristesa.

     És clar, que la depressió no sigui igual a tristesa no vol dir, ni molt menys, que no hi hagi tristesa en la depressió. Per contra, aquesta emoció és una de les seves maneres més bàsiques de expressar-se. Però aquesta patologia és bastant més que estar trist. I no es tracta només d’una qüestió quantitativa, que sigui més intensa o duri més temps. Per contra, és una vivència molt més complexa. La tristesa és, o pot ser, un símptoma, però no és l’únic ni és definitori. La depressió té moltes maneres de manifestar-se. Altres símptomes molt usuals són: les alteracions del son i/o de la gana, la irritabilitat, els pensaments negatius, la ideació o el comportament autolític conscient o inconscient (fer-se mal a un mateix no es redueix als intents, consumats o fallits, de suïcidi).

     Seria molt difícil resumir totes aquestes vivències en un únic article. Per això, em centraré tan sols en tres dels seus símptomes, els quals solen ser els que més incomprensió generen. Em refereixo a la Astènia, la Anhedonisme i la Abúlia.

     Què signifiquen aquestes paraules rares? Astènia significa, literalment, mancat de força. Això, però, no s’ha de confondre amb debilitat física. Bàsicament, és una sensació generalitzada de cansament, d’esgotament, com si haguessis fet un esforç majúscul i prolongat en el temps. La qual cosa no es correspon, en absolut, amb els teus actes reals. L’esgotament surt de dins. Creix fins i tot quan menys fas. Així, és usual escoltar que et diguin: “De què estàs cansat? No siguis dròpol!

     Aquest, potser, sigui el punt més difícil de fer entendre als que no han viscut un episodi de depressió: l’astènia és real, no ets un simulador, no és mandra, vagància o algun altre defecte de la personalitat. No vols trobar-te així, no depèn de la teva voluntat. Les persones entenen fàcilment que l’estrès cansa tant com l’activitat física, però no veuen que la depressió pot tenir el mateix efecte.

     Vols actuar, ser el de sempre, però no tens forces ni per tenir cura de tu mateix. És desolador. I no saps com revertir-ho. Ara bé, per molt estrany que soni, descansar no és la forma de recuperar-se de l’astènia. Com una bateria descarregada per desús, necessites posar-te en acció, fent el que sigui, per començar a sentir-te millor.

     No obstant això, a l’hora de posar-te en acció no només has de salvar la falta d’energia. També has d’enfrontar-te a la manca de satisfacció. I aquest és un altre mur molt difícil d’escalar. Quan travesses un episodi de depressió, gaudir, fins i tot simplement sentir, és una cosa que no pots aconseguir. A aquest símptoma se li anomena Anhedonisme, i es refereix a la incapacitat per sentir plaer. Allò que abans et satisfeia ara ja no funciona. Els estímuls plaents ja no són estimulants.

     Se suposa que la recerca de plaer i l’evitació del desplaer són els dos motors bàsics de la nostra existència, les nostres dues fonts motivacionals. Doncs, precisament, quan travesses una depressió ambdues fonts es fan malbé. Del desplaer no pots escapar, perquè brolla des de dins, a borbolls incontenibles. I plaer no sents. Res et fa gaudir.

     En consonància amb aquesta mancança motivacional, també es considera un símptoma definitori de depressió (major) la Abúlia. Paraula que significa “sense voluntat”. I no és tan difícil entendre per què succeeix: Si no tens energia i no et satisfà el que fas, no trobes motivació per actuar. Així, perduda la capacitat de sentir plaer i amb un immens desplaer interior del qual no pots escapar… Per què fer res? És molt difícil trobar una resposta satisfactòria al dilema, perquè no registres els estímuls presents i, al mateix temps, la disfòria et puja amb independència del que estiguis fent. D’aquesta manera, sense motivacions, a poc a poc et vas deixant anar, pendent avall.

     L’Astènia, l’Anhedonisme i l’Abúlia són el trident que esquinça la teva existència. Quan la depressió t’agafa a les seves xarxes, et desfàs pel no Res. La depressió (major) és un dèficit de vida, un Buit de l’Ésser. Quan caus en ella, ets una mancança, d’energia vital, de plaer i d’acció. Et sents una espelma a la qual s’esgota la seva cera, et consumeixes en la foscor.

     Per descomptat, de la depressió, fins i tot de la depressió major, es surt. Per això es parla d’episodis i no d’un tipus de personalitat. No ets un depressiu, travesses una depressió. Encara que, és clar, quan estàs enmig de la tempesta sembla que no s’acabarà mai. Però des d’aquí, per la meva pròpia experiència, voldria remarcar que, tot i que ningú està exempt de possibles recaigudes, aquests episodis es travessen.

Hernán Sampietro


Deixa el teu comentari

Leave a reply

Back to Top