X

Qüestió d’Identitat: Sóc una Malalta?

Arrossegar la malaltia

Il·lustració © Sergi Balfegó

Cadascuna de les nostres identitats està formada per multitud de referències, per un sentiment de pertinença a diferents grups, per un resum dels nostres gustos i capacitats, entre d’altres factors. Així, per exemple, jo sóc una noia madrilenya, baixeta, somiadora i riallera a la qual li agraden els gats, llegir i escriure, les xarxes socials i el món virtual, els idiomes, que té els ulls verds, ganes de visitar Venècia, asma… i un trastorn mental.

El trastorn mental és només una part més de nosaltres, que defineix només un trosset del que som, però no ens reduïm a això. Tots som molt més que un diagnòstic, que no deixa de ser simplement una etiqueta per orientar potser millor als teus professionals o familiars propers o fins i tot a tu mateix en algunes ocasions… però seria un error si féssim del nostre diagnòstic el centre al voltant del qual posar-nos a donar voltes.

I encara amb tot això, i potser per l’autoestigma, moltes vegades tendim a reduir gran part de la nostra identitat al nostre trastorn, oblidant-nos de la nostra riquesa interior i centrant-nos en què, sobretot, portem aquesta malaltia amb nosaltres. En el meu cas quan jo faig això em centro en les meves limitacions, els meus “no puc”, em poso més barreres per trobar coses que m’agradin i a les que vulgui dedicar el meu temps, i en definitiva, em faig la vida una mica més difícil del que ja és de per sí.

Per què gairebé sempre es parla de les connotacions que comporta tenir un trastorn mental en negatiu. Pateixes un trastorn mental, suportes un trastorn mental. Per això m’agrada el sobretítol que apareix a la pàgina web d’ActivaMent: “Col·lectiu actiu de persones amb l’experiència del trastorn mental”. Per tot, des de la paraula “col·lectiu” (el sistema ens vol aïllats, però ens tindran en comú, i junts i organitzats resulta més fàcil canviar les coses que aïllats i incomunicats), seguint per “actiu” (no ens resignem de forma passiva , sinó que triem ser actius i actuar), fins arribar a “amb l’experiència del trastorn mental” (no som simplement malalts, no és aquesta la característica que ens defineix com una totalitat, sinó que tenim en la nostra experiència, al costat de moltes altres , l’haver passat per un diagnòstic en salut mental, i ens apleguem amb altres persones que, com nosaltres, són molt més que un malalt). I ens uneix també la necessitat de ser reconeguts com a “persones” (l’última de les paraules que apareix en aquesta frase al web d’ActivaMent), persones completes, diferents, no només un diagnòstic en un informe mèdic. Som molt més que una etiqueta en un manual de psiquiatria.

Jo mateixa, quan escric això, m’adono que no sempre sóc capaç de viure-ho així. Quantes vegades, en conèixer a algú, he sentit por quan arribés el moment de dir-li que tenia diagnosticada una discapacitat de salut mental. Quantes vegades, en voler fer alguna funció de voluntariat al meu barri, m’hauré sentit incòmoda davant la pregunta: “i per què no treballes?”, amb por a dir que estava de baixa per passar per un moment de crisi, per una mala ratxa, per estar encara recuperant-me d’algun ingrés. Com si el més important que hagués de saber qui em coneix és que tinc una dolença mental, aquest diagnòstic, aquesta etiqueta que sembla tapar-me completament.

Però no. Perquè si, ja amb una pensió per incapacitat laboral, decideixo dedicar unes poques hores a la setmana a alguna tasca de voluntariat, el que ha d’importar és la meva capacitat de compromís, de responsabilitat amb les meves tasques, les meves ganes de participar en la comunitat, i no els prejudicis que tingui la gent sobre la suposada dificultat de relació de les persones amb problemes de salut mental, i molt menys els seus prejudicis sobre els supòsits i hipotètics problemes que portem amb nosaltres les persones amb trastorns mentals als llocs en els que participem.

Per això, jo mateixa he de recordar sovint que sóc molt més que el meu diagnòstic, que la meva vida no està només limitada en quatre parets pel meu trastorn mental. Que puc i he de fer coses, participar a la meva comunitat, al meu barri, a la meva ciutat, que puc i he d’aixecar la veu davant el que considero injust, que puc i he d’unir-me a altres persones amb problemàtiques similars per defensar-nos i recolzar-nos mútuament, com es fa a ActivaMent. I no ancorar-me en el “no puc”, perquè estic “malalta”, perquè és fàcil que arribi a ser un parany que ens posem per reduir les nostres activitats a una zona de confort en què no hem d’enfrontar-nos a reptes, però alhora, almenys en el meu cas sóc conscient que són aquests reptes els que fan de la meva vida una cosa que val la pena.

Només espero que arribi un dia que jo també hagi interioritzat del tot això, i no em faci por que la gent sàpiga dels meus problemes psiquiàtrics perquè ja no impliquin el gran estigma que avui sí porten amb si mateix. I que jo mateixa entengui que quan algú em coneix, el meu diagnòstic no esborra tota la resta que hi ha en mi, sinó que simplement és una part més de la meva identitat, entre moltes altres coses que també parlen de mi, de com i de qui sóc.

Marta Plaza


Deixa el teu comentari

Leave a reply

Back to Top