X

L’incident aeri de Germanwings i la Salut Mental

Germanwings

Il·lustració © Mireia Azorin

     Els darrers dies de març i el que portem d’abril ha estat notícia el tràgic accident aeri de la companyia Germanwings que feia la ruta Barcelona – Dusseldorf. Però la notícia en majúscules ha estat, més aviat, la rumorologia i la xafarderia sobre la vida privada del copilot que, segons indiquen les primeres investigacions, va estavellar intencionadament l’avió amb 149 persones més a bord: que si havia patit depressió ja fa uns quants anys enrere, que si tenia tendències suïcides, que si tenia problemes amb la vista, que si tenia la baixa i ho havia amagat, que si el seu somni era ser pilot aeri i tenia por i pressió de no poder assolir aquest somni… etc. I moltes altres que em deixo i no comento perquè són opinions sense coneixement que circulen pels mitjans de comunicació, les xarxes socials i en les converses de bar.

     Però el més inquietant ha estat com alguns mitjans de comunicació amb el delit de buscar el perquè de la tragèdia aèria han caigut en la fàcil temptació de titulars sensacionalistes a primera pàgina donant a entendre que la culpa de l’accident de Germanwings va ser la depressió o el trastorn mental que el copilot va tenir anys enrere, com si aquest fet fos l’arma del crim que prova el delicte. Aquesta mala praxis del periodisme augmenta l’estigma, ja existent, cap als milions de persones que pateixen problemes de salut mental. El pilot va patir en el seu moment depressió? Potser sí, però també com molta altra gent. Servidor va patir també una depressió el 2014 per la qual cosa encara prenc medicació, però segueixo treballant, no vaig fent mal a la gent, no calculo ni dimensiono carreteres, estructures i ponts perquè col·lapsin a les primeres de canvi quan entrin en servei, ni deixo de viure… També conec algunes persones que van patir depressions anys enrere i cap va fer mal a ningú. La depressió no és cap crim. No ho era al segle XX i no ho és ara a ple segle XXI.

     Ara resultarà que els que convivim o hem conviscut amb un trastorn mental, com per exemple la depressió, serem uns empestats incapaços de poder viure una vida plena i d’assumir cap tipus de responsabilitat. S’ha d’anar amb cura i evitar generalitzacions cap al nostre col·lectiu, com les de algunes notícies que donen a entendre amb el cas de l’accident aeri, perquè moltes vegades reforça prejudicis falsos, fet que pot dificultar més la recuperació, ja de per sí dificultosa pel propi trastorn. Aquest estigma, aquest senyal d’infàmia, de baixesa moral, de capteniment deshonrós que inconscientment va esculpint-se a la ment de la societat, farà menys probable que qui tingui alguna dolença mental demani ajuda i tractament. No hi ha cap mena de dubte que en el món de l’aeronàutica per exemple, com en moltes altres professions, reconèixer ara tenir un trastorn mental serà empresa perillosa. En el meu cas reconec que quan em van diagnosticar el trastorn que tinc, potser per ignorància, vaig haver de pensar-m’ho més de deu vegades abans de dir-ho a la feina, i aquests dubtes justament eren provocats per aquest estigma existent.

     La societat no s’ha comportat mai correctament amb la salut mental, misericordiosa amb els mals del cos però temorosa davant la trencadissa de la raó, malfiada de tot allò que es manifesta incapaç de seguir els cànons, dels sentiments expressats a destemps o dels pensaments, emocions que s’escapen del sentit comú. Durant segles, els trastorns mentals es van considerar com una càstig, i els que tenien els trastorns, culpables. Avui dia tot aquest llegat, encara que menys, continua vigent. És per això que vull aprofitar per mencionar i difondre la magnífica campanya de lluita contra l’estigma i la discriminació que pateixen les persones a causa d’algun problema de salut mental que està realitzant Obertament. L’acompanyament, l’escolta, el respecte… ens és primordial per la nostra recuperació, pel nostre apoderament i per la normalització de la nostra vida i, les tres, s’han de posar en valor.

     Segons diferents estudis, el 25% dels humans patirà en algun moment de la vida una dolença mental. És un percentatge força alt, no? Per tant, ni que sigui per una qüestió estadística i girant el mitjó, han existit casos de prolífics científics, genials escriptors, polítics transcendentals, esplèndids artistes, genis de la música… amb problemes de salut mental. Posem noms: John Nash, Albert Einstein, Isaac Newton, Charles Darwin, Nikola Tesla, Alan Turing, Marie Curie, Virginia Wolf, Sylvia Plath, Friedrich Nietzsche, Ernest Hemingway, Lev Tolstoi, Franz kafka, Edgar Allan Poe, Winston Churchill, Abraham Lincoln, Theodore Roosevelt, Franklin Delano Roosevelt, Catherine Zeta-Jones, Jim Carrey, Hugh Laurie, Vincent van Gogh, Sinead O’Connor, Sting, Ludwig van Beethoven, Robert Schuman, Hugo Wolf, Piotr Ilich Tchaikovsky, Gustav Mahler… i tants altres exemples que citar els seus noms faria llarguíssim aquest escrit. Avui dia com estaria el gènere humà sense molts d’aquests il·lustres noms? Però, és clar, quan pensem en salut mental, quan utilitzem la paraula boig per referir-nos cruelment a algú que té dolences mentals… mai pensem en ells. En canvi quan pensem en el copilot Andreas Lubitz o en José Bretón, que va matar els seus 2 fills, o en Anders Breivik, que va assassinar 77 persones a Oslo i a l’illa de d’Utoya, sí que els relacionem amb els trastorns mentals, els anomenem banalment bojos… perquè volem, inconscientment, pensar que la malesa en ells no hi és i que tot és conseqüència d’una alteració anormal, d’un trastorn mental que els ha instigat a executar els homicidis sense que la voluntat intervingués. Ho fem perquè volem creure que no hi ha humans faltats de compassió i disposats a fer mal.

     Doncs no! Pel meu parer la depressió o el trastorn mental del copilot Andreas Lubitz no va ser la causa de que estavellés l’avió. Andreas Lubitz va estavellar l’avió perquè no va tenir misericòrdia, perquè era una persona dolenta i infame, com José Bretón i Anders Breivik. Per desgràcia existeixen ovelles negres.

Carles Mujal


Deixa el teu comentari

Leave a reply

Back to Top