X

Tornant a aprendre a Viure

Gaudir dels moments

Il·lustració © Sergi Balfegó

El meu nom és Carles i tinc 36 anys. Fa uns 6 mesos em van diagnosticar una depressió, encara que tinc present una profunda tristesa que m’ha anat acompanyant des de fa molt més temps. El problema és que no sé exactament des de quan. Suposo que aquesta tristor va anar sorgint a poc a poc, inconscientment, fins que ja la vaig tenir com a companya no desitjable i, no sé com, inseparable, convertint-se en la depressió final.

Moltes vegades un no és conscient que el seu dia a dia es va transformant en una rutina cansosa i ensopida, hiperactiva i estressant, competitiva i desgastadora, de permanent angoixa i de ritme desenfrenat… Però al mateix temps, encara continues creient ingènuament, com abans, que el que fas dóna sentit a la vida. No obstant, arriba un moment en què tot, no saps ben bé per què, comença a deixar de tenir la rellevància que li donaves abans, i la passió per la qual feies les coses es descompon a poc a poc. És aquell moment en què entra en joc dins la teva vida la teva companya inseparable; és a dir, la indesitjable tristesa, la molesta desgana, la odiosa baixa autoestima, l’antipàtica deixadesa, la temerària soledat, la perillosa fòbia social que et persegueix i et tortura els pensaments incansablement per tot arreu mentre tu vas vagant i errant a la ventura. Vols despistar-la, vols esquivar-la, vols perdre-la de vista… però no pots o no saps com o, fins i tot, per comoditat i sense entendre el perquè, acabes resignadament per no desitjar que marxi.

És llavors que, totalment consumit física i mentalment, i com a última alternativa, perquè ja no ho pots suportar més, que t’aventures amb moltes pors a explicar-ho en veu ben alta i desafies aquesta teva companya indesitjable, destruint la teva submissió envers ella. Demanes ajuda. Comences per la mèdica i reps els corresponents diagnòstic i medicació. És un primer pas, però sents que no és suficient per interioritzar i entendre el teu problema. Dit això últim, vull apuntar que la medicació em fa bé.

Aleshores penses, intuïtivament i sense saber-ho del cert, que la via associativa en 1a persona podria ser un altre camí interessant per enganyar la maleïda companya anomenada depressió. És així que, buscant, conec ActivaMent. Em van rebre i vaig començar a anar als seus Grups d’Ajuda Mútua, a participar en moltes de les seves activitats… A poc a poc la meva actitud personal i social va millorar. Escoltava, al mateix temps que acompanyava, les circumstàncies dels meus companys. Amb les seves problemàtiques de salut mental, ells intentaven fer camí cap a la seva recuperació. També em sentia acompanyat i comprès, i gens sol. Aquest activisme en 1a persona va ser-me útil per introduir-me a prendre consciència del meu problema. Vaig començar a acceptar que, potser, tindria sempre aquesta empestada companya allà, al meu costat, i que hi havia de saber conviure, a entendre-la com un regal que podria permetre’m descobrir altres coses impensables abans. Amb ella he après a desenvolupar molt més l’emotivitat, la capacitat de gratitud, a gaudir amb poca cosa… M’agradaria dir-vos que encara avui continuo a ActivaMent per seguir acompanyat i per acompanyar a altres com jo com a mode d’ajuda recíproca.

Tot i això, vull mencionar que encara em faltaven coses, no sé, quelcom vital que no em feia sentir complet. Aprofitant aquesta crisi i molts moments de soledat volguda, vaig fer un treball introspectiu per conèixer-me i iniciar a poc a poc el meu retorn a la realitat. A mi, més o menys, m’ha anat bé. Com ho he fet?

Doncs m’he concentrat fins a la meva última gota de sang en descobrir-me a mi mateix, a aprendre en què destaco i què em fa feliç. He esbrinat què és el que realment m’agradaria fer i que vull dirigir totes les meves energies en aquesta direcció. Aquests darrers mesos he començat a escriure el que sentia i pensava. Aquesta escriptura, que inicialment ha estat embrionària, m’ha començat a fer l’efecte d’un volcà en erupció arrossegant tot el que trobava al seu pas. Aquests escrits, que primer tenien la missió de matar les hores que em passaven lentament, m’han servit de reflexió profunda per adonar-me que no puc permetre’m que el meu present s’escapi per la porta de la inconsciència. M’he pres tot el temps del món per aprofundir i descobrir la meva verdadera raó de ser. Ha estat molt difícil i dolorós. He escrutat a fons la meva ànima més profunda, descobrint inclús draps bruts, coses que no m’agraden.

He deduït per mi mateix que quan un decideix a concentrar-se en els seus objectius més importants, ja inconscientment descartarà el que no és important per centrar-se en allò que realment ho és. Penso que és fonamental centrar-se en perseguir el nostre propòsit i que la pròpia naturalesa dels fets ja s’encarregarà de la resta. M’he convençut que s’ha de tenir tot el valor del món per afrontar tot això, un valor que a hores d’ara encara tinc en bolquers i que és intermitent. Un valor que es millora eliminant les pors, conquistant-les, fent precisament aquella cosa que tems. També he après que aniré enfortint aquest valor si no m’avergonyeixo de fer el que considero correcte, de decidir el que està bé i d’aferrar-m’hi. A la vegada, aquest treball d’introspecció dels darrers mesos m’ha fet saber que no he d’instal·lar-me en el passat ni en el futur; al contrari, he d’estar ancorat al present i concentrar-me només en aquest, i també  he de gaudir dels detalls que ofereix el dia a dia, encara que siguin minúsculs.

Resumint, ara no m’avergonyeixo de marcar-me objectius petits, sovint no ben valorats en una societat competitiva i que només venera els qui assoleixen les grans metes. No m’avergonyeixo d’entrenar-me en aconseguir petites coses (com veure sortir el sol a la matinada mentre passeges en plena natura per extreure idees pels teus escrits; gaudir de l’olor de terra mullada en un inici de pluja; notar com el flux de calor d’un cafè que tens a les mans es va escampant per braços i espatlles en un dia gèlid), perquè et crea autoconfiança i et prepara per emprendre les coses més grans, per atrapar el teu objectiu més vital.

Doncs això, d’aquesta manera és com a poc a poc he anat recuperant l’alegria i l’autoestima. Però no he de baixar la guàrdia, perquè aquesta meva companya, la depressió, pot continuar fent-me la guitza. També continuaré lluitant, tot i tenir encara moltes dificultats, per la meva felicitat i la dels meus.

Carles Mujal


Deixa el teu comentari

Leave a reply

Back to Top