X

La Recuperació: aquest llarg camí

La Recuperación. Ese largo camino

Fotografia © Elena Figoli

Què és la recuperació? Segons el Diccionari de María Moliner (2007), una de les accepcions és: “Tornar a tenir quelcom que s’havia perdut”. En el nostre cas, és a dir, en el de les persones amb trastorn mental, aquest “quelcom” és tan diferent en cadascú de nosaltres com ho és el nostre dolor.

El primer que perdem és la salut mental, però amb ella, pot anar al darrere una part important de la nostra vida o, de vegades, tota. I per a mi, és clau la distinció entre acceptar el trastorn o resignar-se a aquest. La resignació s’ha d’abandonar el més aviat possible: assumir-la significa que no creus que vagis a recuperar allò que has perdut; que la teva vida en res de bo se semblarà a la que tenies. La resignació et provocarà autoestigma que, al seu torn, et farà patir una discriminació, en alguns casos, inexistent. No és fàcil deslliurar-se’n, no crec que ningú pugui dir-ho. En el meu cas, mirar al meu voltant, en un sentit molt ampli, em va permetre deixar de considerar-me una víctima en un món en què les malalties no es qüestionen el sexe, l’edat, la fortalesa, les il·lusions, l’esperança, l’amor.

Per tant, amb el primer pas ja cal procurar-se totes aquelles ajudes que ens permetin continuar el camí de la forma més lleugera, sabent que ens trobarem amb molts obstacles. Un dels suports més necessaris és la relació amb altres persones. La negació del nostre trastorn, a la qual amb assiduïtat sucumbim, podem superar-la si coneixem altres persones que tenen la nostra mateixa “vivència”. El relacionar-te amb d’altres que, no només no ho neguen, sinó que, a més a més, parlen amb total naturalitat i viuen amb total normalitat, ens pot convertir en valents.

En aquest aspecte, cal ressaltar l’extraordinari paper que duu a terme, entre altres, la nostra associació, ActivaMent. S’hi desenvolupen tasques que, sens dubte, ajuden a moltes persones a entrar en aquest esperançador túnel de la recuperació. Jo em vaig fer sòcia en un moment en què ja tenia allò que algun dia vaig perdre, però és per a mi una experiència molt positiva el poder ajudar als meus companys, sigui quina sigui la seva situació.

Igual d’important és relacionar-se amb persones que no tinguin un trastorn mental. Ha de ser una relació el més agradable per a tots: ells han de posar de la seva part, però nosaltres també. Igual que al nostre camí hem de fer-ho pas a pas, també la gent del nostre entorn necessita el seu temps: temps per assimilar que en les seves vides ha entrat el trastorn, per conèixer quin ha de ser el seu comportament i per a què, sigui quin sigui el tipus de relació, imperi el respecte. En el meu cas, per arribar al moment de l’acceptació del meu trastorn, va jugar un paper clau la relació amb la família i amics. El fet que ells volguessin protegir-me, al principi, em generava rebel·lia. Però no vaig trigar gaire a descobrir que no hi havia motiu, que no es tractava de submissió. Simplement, conforme anava avançant en el procés de recuperació, ells anaven deixant anar regnes perquè les prengués jo.

La relació amb els meus amics també ha tingut un gran valor. La por inicial a confessar el meu diagnòstic va anar, a poc a poc, perdent-se, en comprovar que ells seguien volent-me igual que abans de saber-ho. I sí, van haver algunes persones que es van apartar de mi: és clar, no eren amics meus, així que millor saber-ho.

Actualment, tinc amb ells el que jo qualifico una divina amistat: tots tenen coneixements sobre els símptomes previs a un episodi d’eufòria o de depressió; tots saben què fer si es presenta una crisi. Però això funciona d’una manera molt natural: pràcticament no parlem del meu trastorn, però no per res, sinó perquè hi ha centenars de temes diferents. A més a més, la vida dels meus amics també m’interessa.

La meva experiència personal és que no només he tornat a tenir allò que havia perdut, sinó que, pel meu trastorn, he adquirit valors importants: més solidaritat, altruisme i quelcom del que estic molt orgullosa: haver superat totes les crisis i el saber que puc tornar a fer-ho.

Montse Baró


Deixa el teu comentari

Leave a reply

Back to Top