X

La Recuperació i la Síndrome d’Asperger

Asperger i Recuperació

Il·lustració © Riki Blanco

L’Asperger es té de per vida. Almenys, això m’han dit els professionals que em tracten, i jo ho crec. És més, és probable que hagi estat diferent des del moment en que vaig descobrir el món i el món em va descobrir a mi.

Desitjaria ser capaç de construir un petit teatre de titelles, un lloc davant del qual us poguéssiu asseure i, meravellats, fóssiu espectadors del ball incessant que s’estableix entre vosaltres en comparació amb la soledat, rígida i gelada, que pateix una persona amb Autisme.

Voldria poder ensenyar l’Univers Asperger, però per això hauria de transcendir de mi mateixa, de la meva condició. Hauria de traduir el meu microcosmos, explicar l’Asperger amb les vostres paraules.

I això és impossible, és clar. Impossible perquè, si fos capaç d’expressar en el vostre idioma, seria capaç de alliberar-me de la cuirassa invisible que em separa de la vostra realitat i, durant la meva exercici de traducció, podria respirar vostra atmosfera, veure els vostres colors i sentir les vostres emocions.

I llavors, en tornar a l’Univers Asperger, tindria records. Vivències emmagatzemades en la meva ment que em convertirien en un ésser fronterer, en una persona destinada a viure entre dues Cosmos.

Ja no tindria Asperger. I no és així. Reitero: l’Asperger és de per vida.

Així doncs, em veig obligada a escriure en el meu idioma. Penso, sento i faig en un sol idioma, i aquest és diferent del que vosaltres feu servir per conversar, renyar, discutir… En suma, per a viure.

És difícil acceptar aquesta realitat.

No obstant això, d’alguna manera sóc capaç de comunicar-me amb vosaltres. Potser això sigui la recuperació per algú amb Asperger o autisme: la comunicació integral amb persones no Autistes. Sona bé, oi?

Potser, però no és més que un artifici, una il·lusió d’un mag amateur i una mica maldestre. Vosaltres llegiu amb ulls no Autistes, i així convertiu les meves paraules en un meravellós truc de màgia. El treball ho feu vosaltres, jo només m’amago darrera d’un núvol de fum.

Però escric. Em vesteixo amb el meu vestit de maga i practico sense parar piruetes manuals, trucs amb serres, portes giratòries i dagues afilades.

Això és la recuperació. L’intent (mai forçat) de no només estar entre vosaltres, sinó també d’estar amb vosaltres.

Almenys, això és la recuperació per a mi. Això és el que ha fet que deixi de refugiar-me en un Univers cada vegada més claustrofòbic.

Jo sóc maga i vosaltres públic, sí, però almenys tots junts som l’espectacle.

I com a nota final (potser llarga i greu, tranquil·litzadora i profunda), m’agradaria que us imaginéssiu de petits, feliços i despreocupats, amb un globus a la mà i caminant per una fira en una tarda en què el sol tenyeix de daurat la realitat.

Aquest globus és un tresor. És el vostre, únicament vostre. L’observeu amb atenció. Veieu la seva brillantor, la seva forma, els seus colors vius, com dansa al costat de la brisa…

De sobte, el globus se us escapa de les mans.

El vostre cor s’accelera: què fer? Ploreu, crideu, supliqueu… Però el globus ja s’ha perdut en la immensitat de l’atmosfera.

Anys després, aquella escena primaveral és ja només una anècdota. Una entre d’altres. Moltes altres, potser. Potser masses.

Anècdota rere anècdota, una empremta comença a formar-se un pessic emocional que potser crea sospirs, llàgrimes orfes de motius o udols mai alliberats. Una empremta que us fa veure la realitat com un jersei que no us va bé. Potser pica, o potser és massa folgat.

Així és la recuperació en el meu Asperger: picallosa, molesta, però també gratificant. Madura. És un estat en què, anècdota autista rere anècdota autista, he après a viure, no sense traces, en una realitat que sempre, per sort o per desgràcia, em resultarà aliena.

Rosa del Hoyo


Deixa el teu comentari

Leave a reply

Back to Top