X

Explicant la meva experiència en Salut Mental als joves

Explicar la Salut Mental al Jovent

Il·lustració © Sergi Balfegó

     Fa poc que ActivaMent ha començat a col·laborar amb EspaiJove, que és un programa comunitari d’educació sanitària dirigit a joves per augmentar el nivell de coneixements sobre salut mental i prevenció dels trastorns mentals. Dins d’aquesta col·laboració hi ha les xerrades a alumnes d’instituts.

     Em dic Mònica, tinc 38 anys i convisc amb el trastorn mental des dels 13 anys. És per això que quan em van proposar anar a parlar a alumnes d’un institut sobre la meva experiència personal en el món de la salut mental, em va semblar una cosa molt important. Jo hagués agraït molt que algú m’hagués parlat sobre salut mental a aquesta tendra edat. He de dir que em va costar prendre la decisió, perquè fins ara només havia escrit de la meva experiència, però no havia parlat en públic, i això em preocupava, també perquè no sabia com m’afectaria parlar en veu alta d’una cosa tan personal.

     Els dies previs vaig anar preparant la meva intervenció: vaig rescatar de la memòria episodis dolorosos que hi havia enterrat, vaig tractar de trobar un balanç entre coses positives i negatives, ja que tampoc era qüestió d’espantar al personal… I amb molts nervis va arribar el dia.

     Primer, un company professional de EspaiJove els va preguntar què creien que era la salut mental. Un noi va dir: “Els bojos que estan al manicomi”, i allà vaig estrènyer les dents i vaig pensar: “Mare meva, on m’he ficat”. Aquest company, que té molta experiència amb adolescents, va saber donar-les la volta i va fer una introducció sobre què és la Salut Mental.

     I després em va presentar i vaig començar a explicar la meva història. Per a sorpresa meva, no estava nerviosa. Els vaig explicar que als 13 anys vaig tenir una depressió major i com va evolucionar; que poc més tard vaig tenir un trastorn de la conducta alimentària; que anys més tard em van diagnosticar un trastorn bipolar i com això m’afecta el dia a dia. També els vaig explicar les capacitats que tinc, que he estudiat i treballat, que formo part d’una associació i sóc activista de la salut mental. Els vaig parlar de la recuperació, ja que penso que, tot i tenir un trastorn crònic en el qual has de medicar-te de per vida, pots tenir una vida bastant plena, en el sentit de poder fer activitats que t’omplen, tenir amics, parella, etc.

     Fent valoració de l’experiència, crec que ha estat molt positiva. Veus que es fa el silenci i t’escolten amb atenció, que pregunten, que hi ha silencis en què sembla que estiguin assimilant el que estan vivint… Tot això crec que és molt enriquidor i tornaria a fer-ho, sense cap vergonya dels comentaris o preguntes que puguin fer-me, posant-me en el lloc de l’adolescent que també vaig ser.

     Per a mi, explicar la meva experiència en veu alta, sincerament, no m’ha avergonyit. L’he escoltat jo i l’han escoltat ells, i no ha passat res dolent, tot el contrari, ha causat reaccions, i això és bo. Els adolescents escoltaven, posaven cares, després han preguntat, i jo m’he preguntat, per què no ho he fet abans?

Mònica Civill


Deixa el teu comentari

Leave a reply

Back to Top