X

Arraulits al cor: l’Autisme i els sentiments

Mapa dels Sentiments

Il·lustració © Sergi Balfegó

Sóc una persona amb Autisme. El tipus d’Autisme que pateixo (Síndrome d’Asperger) em permet expressar-me verbalment, però les paraules amb les que interacciono amb el món que m’envolta no són com les dels altres. Sento les meves com forats, com a meres closques buides, ja que les interpreto com mancades de les seves companyes, les emocions.

Sé que aquest buit és fals, però això no impedeix que em faci patir: saber quelcom, en el meu cas, sol ser de poca ajuda, ja que és el món dels sentiments el que percebo com trencat en el meu ésser. L’emoció “buit” és una de les poques que sento amb prou intensitat com perquè s’adhereixi a mi. Una altra d’aquestes emocions és la culpa.

Sovint, quan no comprenc una situació en què el món emocional és protagonista, la culpa m’envaeix. M’inutilitza. I, al costat de la punyent claredat de l’emoció “culpa”, un altre sentiment desperta en el seu cau, situada en el més profund del cor. Aquest sentiment deixa d’estar arraulit: a poc a poc, s’estira i, aviat, fa bategar tot el meu cos. Els cops de les meves temples m’ensordeix.

La por m’envaeix.

Por a què? A aquesta emoció que no aconsegueixo sentir, suposo. Al desconegut.

La meva ment busca frenèticament paràgrafs, frases. Un discurs al qual aferrar-se. O, ja implorant al no-res, tan sols una paraula, un únic concepte que m’ajudi a deixar de plorar, o de donar cops, o de tancar els punys amb força, estrènyer les mandíbules i gronxar-me amb suavitat.

Però res d’això passa, encara que aviat arriba la calma. L’emoció es dorm (la tristesa passa, l’enuig s’esvaeix) i, així, deixa de fer que el meu cor bategui tan de pressa. Sense aquest ritme urgent, la ment descansa. Deixa de buscar. Ja no necessita paraules.

Almenys, no fins que la propera emoció sorgeixi amb suficient intensitat com per fer que tot el dur camí torni a ser creat. La meva ment està esgotada, fastiguejada de tant fer camí al caminar.

Quan mai s’arriba a la destinació imaginada, per a què esforçar-se?

Doncs per a res. Però la ment torna una i altra vegada al seu quefer en aparença inútil, ja que el cor batega més i més de pressa dia sí i dia també.

Pel que sembla, sentir és inevitable.

‘Quina emoció hi haurà despertat aquesta vegada?’, em pregunto. Potser una que em porti a Urgències després d’haver-me quedat bloquejada, una que em faci colpejar la llitera i que condueixi al psiquiatre a donar-me sense demora una mica de ansiolític.

L’emoció torna a dormir, aquesta vegada gràcies al medicament.

Però ja no vull viure així. Em nego a ser cega als sentiments. Vull poder veure’ls, vull abraçar-los i, al costat de l’abraçada, poder balbucejar les meves primeres paraules sentides!

Així que segueixo les indicacions de la meva psicòloga: aviat, aprenc paraules completes, esfèriques, plenes d’emoció. I després, les aplico al meu ser i als qui m’envolten. A poc a poc, creo un esquema. Una guia. Una cosa que entenc: instruccions de sentiments esquius.

Sí, és cert, els punts del meu llibre es mouen. Les persones canvien, i cada situació és diferent, cada moment és únic.

No obstant això, ja tinc un pla. És una basta i immutable versió d’una realitat complexa i canviant, ho sé. Però no m’importa: m’agrada viure una vida plena d’aventures, mapes del tresor i illes paradisíaques. Probablement, mai seré una persona sense Autisme, però aquest tampoc pot ser sense una persona que pensa, que fa.

No pot ser sense una persona que sent.

Rosa del Hoyo


Deixa el teu comentari

Leave a reply

Back to Top