X

Traient-me culpes: va ser un abús

Cuerpo Mujer.jpg

Il·lustració © Francesc de Diego

     D’un temps ençà, vinc llegint sobre feminisme, llibres i diversos llocs web que tenen molta informació interessant escrita amb perspectiva de gènere, com és Píkara Magazine o altres articles que companyes (i també companys) em passen a través de les xarxes socials. Estic aprenent molt i ara hi ha coses que veig d’una altra manera, aquestes ulleres de color violeta, que diuen, que és com passar les coses pel filtre del feminisme, i veure com grinyolen. És un camí apassionant, encara que jo tot just estic en els seus inicis.

     I suposo que és en part gràcies a aquestes lectures, ja que m’estic mirant dins, analitzant-me, que m’he adonat que fa mitja vida, als meus 16-17 anys, vaig passar per una situació d’abús que fins ara mai havia nomenat així, i que sempre havia pensat que era normal que em passés.

     No feia massa temps que m’havien diagnosticat d’una malaltia mental (etiqueta àmplia que en el meu cas abastava des d’una ansietat que amb prou feines em deixava respirar, infelicitat, sentiment de buit i autoestima baixa no, el següent, a més d’idees autolítiques i d’autolesionar-me, la qual cosa em costava molt controlar). Encara no em coneixia tant com em conec avui, la qual cosa ajuda, però ni tan sols així aconsegueixo sempre manegar-me bé. Sí sabia algunes coses: tenia moltíssims tabús amb la sexualitat, amb la nuesa i amb el meu propi cos. No em relacionava bé amb mi mateixa, i em costava també relacionar-me amb els altres. I tot això, amb la resta de símptomes, en una batedora juntament amb les dificultats que solem passar a l’adolescència. Difícil.

     A l’Hospital Psiquiàtric de Dia al qual assistia vaig conèixer un noi amb qui vaig tenir una relació fugaç. Recordo que tenia bonics ulls i que tocava la guitarra mentre jo cantava cançons de Silvio Rodríguez. Què més podia demanar? Doncs que respectés els meus temps, que entengués els meus ritmes. Però no.

     Sense entrar en molts detalls, hi va haver un dia que em va convidar a casa seva, vam entrar a la seva habitació i després d’unes cançons i uns petons sobre el llit, ell va intentar -molt insistentment- tocar-me els pits i que jo li toqués el “paquet”. Prenia la meva mà i l’estrenyia contra els seus texans, contra el seu sexe, jo la retirava i ell tornava a agafar-la, una i altra vegada. O em ficava la mà per sota de la samarreta i el sostenidor i jo no reaccionava, em quedava paralitzada sense saber què fer, deia “no …” però no sabia treure-m’ho de sobre.

      No vaig tornar a casa seva després d’aquest dia. Però sempre vaig pensar que aquesta actitud seva havia estat normal, que era jo la que tenia problemes amb el meu cos i amb el sexe i que ell no tenia per què entendre’ls ni assumir-los ni saber tractar-los. Em vaig culpar perquè era el meu cap el que no funcionava com cal… I la seva, vaig creure jo, l’actitud normal d’un adolescent com jo, amb les hormones alterades i amb ganes de. Ell no tenia la culpa que jo hagués reaccionat malament, o dels meus traumes, les meves “mogudes”, pensava aleshores.

     Només des de fa poc temps he pogut mirar-lo amb uns altres ulls, potser per aquestes ulleres de color violeta que van transformant la manera com veus el món. Només ara he vist que era igual per què jo no voldria seguir, no importa si no volia que em toqués o tocar-lo perquè jo tenia tabús o problemes interns sense resoldre, no importa si ell tenia les hormones alterades, no importa que jo no volgués tocar-li el “paquet” per la raó més peregrina o la menys… el que importa és, simplement, que jo no volia. I com ell sí, no li importava la meva reacció i seguia. I no calia que ell es posés al meu lloc i comprengués en cinc minuts tota la meva història, els meus problemes, la meva malaltia mental o el meu món interior. No. Només calia que entengués que NO ÉS NO. Sense més. Que no importaven les raons que hi hagués darrere, n’hi havia prou amb saber que no volia fer això.

     Per això, ara, mitja vida després, li he posat nom i m’he tret culpes. Va ser una situació d’abús, que probablement va fer créixer la meva desconfiança i alentir la normalització de les meves relacions amb el sexe oposat. També va fer que la meva autoestima, ja de per si prou malmesa, baixés més encara, i que durant molt de temps jo pensés que el millor per a mi era estar sola perquè ningú em podria entendre mai. Erròniament, vaig normalitzar el que havia passat. Però no. Allò normal no és -no hauria de ser-ho- que et fiquin mà sense el teu consentiment, que t’obliguin a ficar-li mà a ell. No.

     L’altre dia comentava tot això amb una altra dona, i ella em deia que també havia viscut una situació d’abús molt més enrere encara que jo. I que quan va parlar d’ella a casa, van actuar entre traient importància i no creient-li. “T’haurà semblat”, li deien. I juntes, ens preguntàvem quantes dones hauran patit situacions semblants, de les que no parlen, algunes que romanen enquistades, algunes altres sense ser reconegudes encara com aquests abusos producte de la societat patriarcal i masclista en què vivim. Quantes seguiran pensant que va ser culpa seva; que va ser ella la que va pujar a casa seva; que si ella no tenia ganes i ell sí, allò normal era que prevalgués el desig d’ell; que -com vaig pensar jo- ell no tenia per què fer-se càrrec de les seves mogudes. Sense saber el percentatge, crec que seran moltes, sempre massa per poques que fossin. Massa.

     I ja acabo, només recomanant a qui no s’hagi acostat al tema del feminisme, que us submergiu en ell, que llegiu, que aprengueu, que us reviseu per dins les petites o grans conductes masclistes que també nosaltres portem a terme cada dia, educades com estem en una societat masclista. I també els homes que vulgueu una societat més justa, més igualitària, llegiu, mireu-vos dins, analitzeu el vostre comportament, els privilegis que teniu i que exerciu i com renunciar-hi. Potser així, d’aquí a uns anys, el que explico en aquest article és una història que no es repeteix diàriament.

Marta Plaza


Deixa el teu comentari

Leave a reply

Back to Top