X

Un Trauma Infantil: l’origen dels meus problemes de Salut Mental

Fotografia © Irina Santos

El trauma té lloc cap a principis dels ‘80, en temps convulsos pel país. Tenia 9 o 10 anys, no recordo exactament, i un dia jugava al carrer amb una pilota de futbol. Estava sol davant de casa meva, en el poble on visc, en un barri residencial. De cop, la pilota es va colar a casa del veí. Vaig anar a buscar-la, quan de sobte, aparegué el veí, un noi d’uns 20 anys que vivia sol. El noi em va prendre la pilota i va anar esquivant-me i conduint-me unes cases més enllà, fins a un lloc en obres. Ningú al carrer. En aquells moments, el noi em va assetjar sexualment, amb força, avidesa i violència. Jo vaig rebel·lar-me i amb un cop de força me’l vaig treure de sobre i vaig arrencar a córrer, amb ràbia, desesperació i un gran plor.

Vaig arribar a casa on la meva mare m’esperava. Li vaig explicar els detalls entre balbuceigs, nàusees i un sentiment d’indefensió. La reacció del meu pare va ser la d’anar a veure el veí, i amenaçar-lo: “Que si no marxava d’aquella casa el mataria”. El noi acabaria marxant al cap d’un temps incert.

Jo vaig tornar al col·legi el dia següent. Cada dia dinàvem i sopàvem i miràvem la televisió, com si res hagués passat. Els meus pares em sobreprotegien i si sortia el tema, s’acabava per silenciar. Jo estava necessitat de comprensió i de manifestar el meu rebuig al que m’havien fet. No entenia què m’havia passat i vaig haver d’amagar i intentar pair en soledat els pensaments, les emocions i sentiments derivats del Trastorn per Estrès Post-traumàtic (TEPT) -que imagino que vaig patir, però no vaig tenir diagnòstic-, quan una visita al psicòleg m’hagués anat fantàsticament bé.

Mentrestant, la meva mare em mimava amb el menjar i amb la roba que em comprava, el meu pare ens portava a sortides per la natura, a fer esport, a caminar. Els dos tenien una molt alta concepció de mi. Jo, en ser el germà petit, era el nen mimat i consentit. Mentre que la meva germana major era més independent i vivia fora de casa. Ella també tenia problemes sentimentals, d’estudis i de feina, com tothom. No tot va ser infelicitat, també hi van haver moments de lucidesa en aquells darrers temps de la infància.

Però es va produir un significatiu descens del meu rendiment escolar, que es va traduir en notes baixes, dificultats de concentració i un aïllament progressiu. També vaig ser víctima de la repressió de nens que venien d’altres escoles per amenaçar-me i pegar-me. En aquella època, no existien els diagnòstics de TEPT, ni de Trastorn per Dèficit d’Atenció i Hiperactivitat (TDAH), deixeu-m’ho recalcar. Les mestres donaven el temari i feien controls, però descuidaven la part psicològica dels nens i nenes. Jo tenia problemes d’autoestima i alta susceptibilitat als canvis emocionals. Vaig fer la primera comunió en un entorn religiós, semi-rural i a principis de l’Espanya constitucional i democràtica. L’influencia post-franquista i repressora encara es deixava notar, fins i tot a les escoles. I sota el meu punt de vista, un nen de 9-10 anys que pateix un TEPT, el viu amb més intensitat i afectació que qualsevol adult, copant en la seva vida una importància extraordinària.

Més tard, vaig manifestar un comportament hipersexuat. Li atorgava excessiva importància al sexe. Als 12 anys jo tenia un amor secret: una nena molt coqueta de la meva classe a qui desitjava, sexualment, d’una manera impulsiva, vehement i caòtica. La tenia idealitzada, estava enamorat perdudament. L’observava, assedegat, i em distreia dels meus estudis. L’obsessió amb aquesta nena duraria i duraria…

Als 13 anys, aproximadament, vaig patir un episodi de cleptomania. Es va donar en una sortida cultural de l’escola. En assabentar-se, la directora ens va fer una reprimenda en un to molt cristià, però sota l’amenaça de càstig, si no retornàvem el que havíem robat. Crec que vaig retornar allò que vaig robar, però això va suposar per a mi una gran vergonya i sentiment de culpa, amb accent a la part emotiva, pel fet de ser assenyalat davant els meus companys/es de classe. Això va concatenar el major daltabaix en el rendiment escolar fins aleshores. Tot i que vaig aprovar l’EGB per la mínima, és evident que jo tenia problemes emocionals i mentals, que venia arrossegant des dels temps del TEPT.

Als 14 vaig demanar al meu pare que em dugués a una escola de dibuix, que se’m donava fantàsticament bé. Jo tenia predilecció per les arts plàstiques i volia triomfar com a dissenyador de moda o artista i bohemi. La resposta vindria a ser que havia de fer el Batxillerat i després Empresarials a la Universitat. No em va deixar opció i allò va ser un cop de porta a les meves aspiracions futures. El fracàs estudiantil estava assegurat. Més llenya al foc, per quan la meva salut mental acabés per trencar-se en mil pedaços més endavant.

M’agradaria que reflexionéssiu sobre el TEPT en la infància. Què es deriva de les violacions, quan encara no es té suficient capacitat d’abstracció? Cal fer-se’n ressò perquè prenguem consciència de la gravetat que representen els TEPT en etapes de la vida en les quals la persona no té prou maduresa mental com per assumir la seva sexualitat.

He volgut explicar les meves experiències en primera persona i donar testimoni de la importància que tenen determinats fets en la vida, que poden suposar punts d’inflexió en el curs vital d’un infant i futur adolescent o adult. Parafrasejant Antoine de Saint Exupéry: “Totes les persones grans van ser nens (encara que poques d’elles ho recorden)” -extret de “El Principito”-.

Fa 2 anys que l’abús que vaig patir ha prescrit i ha quedat impune. L’abús sexual a menors de 13 anys està penat amb 8 anys de presó, com a mínim (Codi Penal, 10/1995. Article 183). Per això us encoratjo a denunciar qualsevol mena de trauma a les autoritats competents, sempre que hi hagi motius clars i constatables amb fets, proves o testimonis. Escolteu a l’infant: Poques vegades us mentirà si la seva veritat us la explica des del fons de l’ànima. Jo vaig córrer cap als pares. Els pares haurien de córrer als professionals de la salut, a la policia, als telèfons d’atenció a la infància, a qui sigui. Els jutges estan obligats, per llei, a escoltar l’infant i analitzar la seva versió. No et callis, denuncia!

Dani Ferrer


Deixa el teu comentari

Leave a reply

Back to Top