X

Princesa Inca: “El Deliri té coses positives”

Princesa Inca

“El Deliri té coses positives. Ens acosta a una part nostra que està sepultada.”

Cristina Martín, la Princesa Inca: Poetessa, Jardinera, periodista i membre de Ràdio Nikosia. Autora de “Crujido” i “La Mujer-Precipicio”.

     Vaig néixer a Barcelona fa 34 anys, a la tardor, per això, crec, vaig tenir una predisposició natural i primerenca cap a la malenconia, la qual cosa em va portar des de noia a escriure i llegir sense descans, veient en això una manera de refugiar-me en quelcom més enllà de la quotidianitat del món. Poesia i més poesia ha estat la meva manera de salvar-me i seguir existint. La literatura ha suposat poder continuar viva i m’acompanya en les nits més crues.

     També m’apassionen els boscos i les plantes, per això el meu ofici és jardinera. També m’han atret els estudis, com la Psicologia, per inspeccionar allò que portem molt endins. Sobretot i especialment  l’inconscient que, crec, és d’on sorgeix tot el més fascinant per crear i crear. Adoro la pluja i m’esgarrifa l’ànima el poder llegir un bon poema en el silenci de la nit.

Com sorgeix la Princesa Inca?

     La Princesa Inca, la idea de Princesa Inca, va néixer a un psiquiàtric. Jo he tingut tres ingressos. En el segon, als 24 o 25 anys, estant ingressada en un manicomi molt gran que es diu Impu, durant l’ingrés em va venir el deliri que jo descendia dels inques, que havia estat al Machu Picchu, que vivia allí. Ja saps, els deliris que te’ls creus de veritat. Jo sentia que havia estat allí, participant en els jocs florals, fent sacrificis… Quan se’m va anar el deliri, vaig començar aquí a la Ràdio (Nikosia).

     I el deliri sempre es tapa i es nega. Com que cal descartar-ho. Però té coses positives el deliri, no tot és dolent, ens acosta a una part nostra que està tapada, sepultada. En honor a aquesta part delirant, em vaig posar el pseudònim de Princesa Inca.

     Hi ha deliris que et fan patir, però hi ha d’altres agradables, que són bonics. La Princesa Inca és un homenatge a aquesta part que m’agradaria rescatar. Cal veure la part positiva de les idees que anomenem delirants. Ja és delirant tot el que hi ha, no només en la salut mental. Bé, és tot un debat aquest tema.

Com vas començar a Ràdio Nikosia?

     Vaig venir a la ràdio, fa… Des del principi, fa com 10 anys o més. Vaig arribar als pocs mesos de començar Ràdio Nikosia. Vaig venir perquè em vaig trobar pel carrer a una noia que havia estat ingressada amb mi. Ella em va dir que començava una ràdio que la feien persones que havien passat per l’experiència de la salut mental, que s’anava a fer un programa. Em va agradar molt la idea, vaig venir amb ella, i així va sorgir.

     És molt interessant el que fa Ràdio Nikosia. El més important, és donar veu a persones que, normalment, no tenen veu, que no se les escolta. I és màgic. Veus com la persona es va omplint de força a mesura que passen els programes. Veus com una persona tímida participa en un debat, escriu textos, dóna la seva opinió, comparteix les seves idees. És molt enriquidor.

     Jo sempre vaig fer ràdio. A BUP (Batxillerat Unificat Polivalent) i a COU (Curs d’Orientació Universitari) ja feia ràdio. La ràdio té una màgia pròpia. No és visual, així que t’imagines el que escoltes. Et permet reflexionar més. Escoltes en silenci, sense imatges, és més profund.

I a escriure, quan vas començar?

     Des de petita, recordo als 6 anys fer poemes a la meva mare. Ella, la meva mare, no té estudis, la van treure aviat del col·legi. Però li agrada la poesia i a casa es llegia a Lorca, a la generació del ’27, i va ser ella qui em va donar el gust per escriure. Ella escrivia poemes i em va animar des de petita a escriure.

Què t’aporta a tu l’escriptura?

     És, absolutament, la salvació. És el refugi quan ja un no sap per on ni cap a on escapar. Si no hi hagués escrit, si no fos escriptora, no estaria viva. Em sembla.

Portar un diagnòstic no t’ha perjudicat com a escriptora?

     A l’inrevés. El diagnòstic és el que m’ha permès publicar, perquè és una particularitat. És una manera de veure el món que és diferent al que es diu “normal”. Crec que molta força de la meu poesia ve de l’experiència en el patiment mental. Jo escrivia des de molt petita, però quan la meva poesia ha madurat més i ha agafat més força és després d’aquestes experiències. Si miro els meus poemes de l’adolescència, són molt més naïf, més superficials. Després dels 22 anys, després del primer brot, agafa una força que no tenia abans, per aquesta experiència vital del patiment.

No has viscut discriminació per motius de salut mental?

     No… Bé, sí, és clar que sí. Una mica al principi, en el primer brot, el primer ingrés. Hi va haver gent que se suposava que eren amics, de l’institut, de la universitat, que es van allunyar, es van perdre. Gent que no ho va entendre i em va abandonar.

     També alguns coneguts que, després del brot, de veure’m malament, ja no em van tractar de la mateixa manera. Ja no em convidaven a casa, ja no fluïa la relació. Però a nivell dels amics més importants, de la família, no, no ho he viscut.

Què fas actualment?

     Visc amb la meva parella, en un piset que ens hem agafat a Badalona. Porto una vida molt tranquil·la. Faig esport, llegeixo, escric poesia, pinto -m’agrada molt pintar a l’oli-, faig cursos de cuina, ceràmica, ball, etc. Em dedico a viure. Intento ser feliç, envoltar-me de gent que m’estimi i que jo estimo. Viure la petita rutina de la senzillesa de la vida: Anar a comprar al mercat, ordenar la meva casa… Simplement viure. He passat èpoques de tant dolor que després, el dia a dia, estar simplement vivint, ja em sembla bonic.

Consideres que t’has recuperat dels teus problemes de salut mental?

     Totalment no, en el sentit de recuperar-me completament del patiment. Viu amb moltes pors, tinc ansietat. Tinc coses que no em permeten estar tranquil·la. Però també ara tinc coses que m’han servit per millorar molt, sobretot les persones, l’amor i l’art. L’art és molt important per poder canalitzar aquest patiment.

     I també és important aprendre a viure amb la diferència. Això és una lluita. Encara no ho he aconseguit portar totalment bé.

     Viure amb la diferència significa acceptar el que ets. Arribes fins aquí. Punt. No puc treballar dotze hores de jardinera. No puc acabar la carrera. No puc fer les coses que fan altres persones del meu entorn. Però bé, m’he d’adaptar, acceptar com sóc.

     El moment que acceptes com ets, genera felicitat, ja no estàs en la recerca del que no hi és. T’acceptes amb la teva particularitat. Però és un camí de tota la vida. No ho tinc solucionat, no tot està sota control. Cal acceptar com ets i cal adaptar-se a les circumstàncies.

A més d’acceptar-se, què li diries a una persona que acaba de rebre un diagnòstic?

     Moltes coses. Primer, li diria que tingués paciència. En el sentit que, si per curar-te una cama que es trenca et tires uns mesos, en el moment que la teva ment emmalalteix o es veu afectada la teva salut mental, també necessites paciència. Si ja per a una cosa física trigues uns mesos, en una cosa mental pot ser més lent. En poc temps no pots tornar a posar en marxa tot l’engranatge que podies suportar abans. És molt llarg.

     Després també li diria que intentés tenir o acostar-se a un grup de gent que l’estimi i que ell estimi. De vegades passa que desapareix tot el teu cercle d’afectes en el moment del brot. Hi ha persones que es queden soles. En aquest cas, que intenti construir un altre grup de gent, que li comprengui més o que hagi passat per aquesta experiència i sàpiga entendre-ho.

     Necessites un entorn que t’escolti. Cal intentar evitar l’aïllament. Has de buscar grups, llocs on parlar. Però per parlar d’això, de salut mental, i d’altres coses. Perquè tampoc cal estar amb el mono-tema. Però és difícil. El principi és dur.

Una darrera reflexió que vulguis deixar a qui t’està llegint?

     Sí, hi ha quelcom que, en general, ens passa a les persones que estem diagnosticades. Sempre et diuen que el que tens és una cosa dolenta, que el que et passa és un error, una tara, una malaltia. Però les anomenades “persones amb malaltia mental” tenen tant a donar… Jo he trobat més sensibilitat a la vida en les persones diagnosticades que en les no diagnosticades.

     M’agradaria que arribés un punt que es reconegués el que empodera aquesta malaltia mental a qui hem tingut crisis existencials. Perquè de vegades arriba un moment que la ment no aguanta més i peta. Però són experiències vitals. M’agradaria que es pogués parlar de la part positiva que suposa haver tingut aquest enfonsament. A vegades surts millorat d’aquestes crisis. Em fa ràbia que sempre es parli com d’una tara, com que els deliris no tenen cap valor. És mentida. Quan delires tens pensaments molt lúcids. Hi ha molts escriptors o pintors que la seva obra ha estat a partir d’un brot.

     Tampoc ens hem de veure o sentir tan malaltets. Quan veig a la gent que estem diagnosticades dient “És que no valc”, “És que jo sóc esquizofrènic”… Em posa la pell de gallina. Això de fer-se el pacient, el pobret, és el pitjor. I a mi m’ho ha dit el meu metge, que “sóc” esquizofrènica, com la meva identitat. Però, de què estem parlant? Si la psiquiatria està en bolquers. Som la panacea de les farmacèutiques. Si hi ha qui et diuen que, com a tal, la malaltia mental no existeix.

     És clar que tants anys en la lluita, 10 anys ja, arriba un punt que et esgotes. D’una banda, veus gent al peu del canó, defensant els nostres drets. I després veus molta gent que agafa el paper de la submissió. No saben ni què prenen de medicació. No perquè estiguis diagnosticat t’has de sentir com un ximple. Els que estem diagnosticats tenim un compromís: de saber, d’informar, de comparar.

     I ha d’haver un compromís en el col·lectiu. Aquest és un altre tema. No pot donar-te igual la reforma del Codi Penal. I el compromís no és una qüestió de malaltia mental. El compromís ha d’estar en tot. Molt poca gent es compromet amb la lluita pels seus drets. Ja passa amb els no diagnosticats, imagina’t quan vas amb símptomes, medicat, cansat… És més difícil. Però sempre que estiguis mitjanament bé, has de comprometre’t. Lluitar pels teus drets és una cosa que modifica la teva vida.


Deixa el teu comentari

Leave a reply

Back to Top