X

Anorèxia: Jugar amb Foc

anorexia

Il·lustració © Sergi Balfegó

Tot va començar al voltant dels 12 anys. Llavors, jo era una nena grassoneta. A casa no teníem uns bons hàbits alimentaris, menjàvem el que volíem. Recordo que mai entrava res de verdura i, amb prou feines, fruita. Tot eren patates, carns, arrebossats, fregits, pizzes, entrepans, embotits, menjars ràpids, gelats… I això ho feia la meva mare per no haver de lidiar cada dia una batalla contra el meu germà gran, a qui no li agradava gens menjar. Donant-li el que ell volia, no hi havia baralles a casa, així que l’alimentació familiar no era molt bona que diguem.

Si jo aleshores ja era la burla del meu col·legi pel meu cos, en arribar l’adolescència encara vaig començar a ser-ho més. I no només ho era en el meu col·legi, també per al meu pare i per al meu germà, qui em deien “petit porquet”. Però aleshores jo era feliç menjant i no m’importava gens el que em diguessin, m’era igual.

Cap als tretze anys, vaig començar a tenir problemes amb la compra de roba, ja que a les botigues de nenes no em cabia res. Aquí vaig començar a prendre consciència del meu problema i a preocupar-me pel cos i el pes. A l’escola tot seguia igual, i ara ja sí que em començava a molestar rebre insults. I en veure que em deixaven de banda, vaig començar a preocupar-me. Cada vegada em sentia menys estimada, pel meu pes.

Va arribar un dia, no sé com, li vaig dir a la meva mare que ja no volia ser més grossa, que volia anar a algun metge que em donés una dieta per baixar tot el pes que em sobrava. La meva mare em va dir que si. Vam anar a un endocrinòleg, qui em va dir que havia molta feina per davant, em sobraven uns 25 kg per arribar al meu pes normal, però si seguia la dieta que ell em donava, que era una dieta molt hipocalòrica, i feia exercici, aniria baixant.

Cada quinze dies anàvem a veure l’endocrí i mai li vaig fallar, sempre havia baixat entre dos i tres, fins i tot quatre quilos. Fent les coses bé. La meva mare i jo portàvem el règim rigorosament, no ens saltàvem res, i jo a sobre feia esport. Així que l’aneguet lleig es va anar convertint en cigne. En pocs mesos, al col·legi vaig passar de ser la més maldestra i lletja, a ser de les més populars i a la qual tothom volia semblar-se, cosa que la meva autoestima va pujar com l’escuma. I en relació amb la meva família, tots estaven encantats, especialment el meu pare, que estava orgullosíssim de mi i de la meva evolució. A més a més, el meu rendiment acadèmic també va patir un gran canvi: de ser una estudiant normaleta, vaig passar a ser una de les millors de la promoció, traient excel·lents en totes les matèries. Volia ser perfecta en tot.

Però al cap d’un any de règim, el doctor em va dir que ja hauríem de parar. Aquí va ser on es va acabar la nostra amistat, ja que jo no desitjava per res haver de parar. Però ell no em permetria que seguís baixant. Així que vaig deixar d’anar a veure’l. La meva mare va començar a fer-me menjar més normal, que jo rebutjava. Només menjava els àpats que em preparava jo mateixa, i aquesta era la de la dieta. I així durant un temps, però a poc a poc, vaig començar a anar suprimint aliments o grams d’aquesta mateixa dieta que tants quilos m’havia fet perdre. I a sobre vaig pujar el ritme d’exercici. Així que encara anava baixant més en picat.

Em va donar per fer molta activitat. M’anava a tot arreu caminant, potser em passava vuit hores al dia caminant, no podia estar quieta. La meva mare, ja preocupada, em va portar a l’especialista i allà, esperant que li donessin el meu diagnòstic, es va emportar una gran sorpresa quan li van dir que no es preocupés, que a la nena no li passava res, que simplement eren els canvis de la pubertat i que no li donés més importància. Tot i que tant ella com jo ens vam mirar, doncs sabíem molt bé el que m’estava passant, la meva mare no va tenir més remei que esperar que les coses caiguessin pel seu propi pes.

Així va esperar uns mesos més a que perdés més el control (pes), per tornar a portar-me a l’especialista. Llavors, aquest es va qüestionar la seva primera valoració i ens va dir que, sí, començava a cursar un inici d’anorèxia nerviosa. Jo, des d’abans que l’endocrí em digués que havia d’abandonar la dieta, ja em notava molt enganxada a tot això: les dietes, l’exercici, pesar-me a tot arreu, pensar només en cremar, cremar i cremar… Ja sabia dins meu que alguna cosa no funcionava molt bé, però no volia alarmar, no volia preocupar a la meva mare, sobretot, que és molt patidora, així que vaig preferir quedar-me’l per a mi. A més a més, si ho deia i descobrien el que succeïa, em tindrien més controlada, de manera que no podria seguir fent de les meves, que és el que jo en aquell moment volia.

En aquesta època, l’únic per al que vivia era per perdre pes. Era l’únic que m’importava. Però en el fons sabia perfectament que estava ja malalta d’anorèxia. Així, com podreu veure, vaig començar d’una forma una mica com si fos un joc, i mireu fins on m’ha portat al joc, que encara segueixo jugant. Entres a la malaltia que ni t’adones compte, però després, sortir-te’n, ja és una altra cosa…

Nina Febrer


Deixa el teu comentari

Leave a reply

Back to Top