X

Pujar i pujar, fins a Deu: un episodi de Mania

Manía

Il·lustració © Francesc de Diego

     Estic en una llarga cua per matricular-me en el 4t curs de la Facultat de Dret. No m’importa esperar: començo a veure totes les possibilitats que m’oferiran quan acabi la carrera. Puc especialitzar-me en dret internacional, fer oposicions a judicatura i res m’impedeix arribar al màxim tribunal. Durant el camí cap a casa, les expectatives es disparen. Descobreixo que puc arribar on vulgui. He de demostrar en el treball l’extraordinària projecció que suposa el departament del qual sóc la responsable. És divendres a la tarda, hi ha temps fins dilluns.

     La meva família organitza un dinar a la masia familiar. No puc anar-hi, he de presentar un informe, és tan important que hauré comentar-ho amb el president de la companyia. No puc anar al sopar de la nit, el meu futur està en mans d’aquest informe. Ho he de lliurar el dilluns, necessito una màquina d’escriure. Estan a punt de tancar les botigues, no aconsegueixo trobar el que vull. Bé, segur que és una senyal de Déu perquè no la compri. Ell m’està guiant des de que això ha començat. Ho sento dins meu, ell m’ha triat.

     Estic a casa, sola. Tots s’han anat, el meu cap vola i vola. Pare, tu saps que puc aconseguir-ho, tu em recolzes. Ho sé, sé que m’estimes molt. És de nit, he sopat? Tinc el pijama posat, no em puc creure que tanta felicitat recorri per les meves venes. El món està als meus peus!!! Gabriel, ets aquí, al meu llit. Et desitjo, m’encanta que em mengis, fes-m’ho una i altra vegada. Quina hora és? He dormit? Pare, perdoneu, t’ho suplico, jo volia estar al teu costat quan morissis… Sempre t’he estimat molt, molt. Allunya’t de mi, cabró!!! Satanàs, no pots fer-me res, sóc filla de Déu.

     És de dia, no hi ha ningú. Trucaré a la meva mare. Mare, mare, ves amb compte, hi ha foc a casa teva. No, si. Què fan aquí el meu germà i l’Ana? Si us plau, compreu-me tabac, ja no tinc. No, no sé si el bar està obert, jo estic morta. El meu germà em tranquil·litza, en canvi l’Ana té cara de por. Oh, ha arribat la meva mare. Ha arribat un senyor, sembla metge però no arriba a tocar-me. Què passa? Per què plora la meva àvia?

     No, no vull anar!!! M’estan arrossegant pel vestíbul, no vull entrar al cotxe. Verd, vermell, vermell, vermell!!! El cotxe s’atura, surten uns portalliteres a buscar-me. Que no em toquin, fastigosos. Medicuchos!!! Estic en una llitera, noto que no puc moure els braços, xisclo desesperadament; hi ha alguna cosa dins meu que lluita per brotar. El temps passa, les forces m’abandonen, els meus crits es van silenciant. No sé com he arribat, estic en una sala, asseguda davant d’un televisor. No entenc què faig aquí, sóc Barbara Streisand, tinc molt èxit, em veig a la tele. Que bé canto!!! Ve un senyor, vestit de blanc i s’asseu a una cadira. És el meu pare!! Pare, pare, ets aquí. Vull donar-li un petó, s’aparta, em diu que no em mogui del meu lloc. Els ulls se’m tanquen, em sento com una nina de drap, em porten a una habitació plena de llits, tothom dorm. Em diuen que no faci soroll, que és molt tard. Me’n vaig a dormir, estic desconcertada, vull veure la meva mare, vull estar a casa meva, començo a plorar i suplico al meu Déu que em tregui d’aquí, que em torni la felicitat. M’adormo sabent que demà ja no hi seré, ell m’haurà rescatat…

     Aquest text, des del punt de vista literari, és un soliloqui. Des del punt de vista psiquiàtric, és un episodi de mania, d’eufòria, que és una de les fases que caracteritza el trastorn bipolar. Tot el relatat és el que jo recordo, no hi ha res que m’hagin explicat.

     Reviure aquest episodi no m’ha estat traumàtic, més aviat, al contrari. M’alegro, cada vegada més, de la meva relació amb el trastorn mental. Actualment, jo porto les regnes de la meva vida. Tot i que torni a patir una altra crisi, sortiré d’ella.

     Aquest record el dedico al meu pare que ja havia mort quan jo vaig tenir aquest brot.

Montse Baró


Deixa el teu comentari

Leave a reply

Back to Top