X

Val la pena: la meva vida amb Trastorn Bipolar

Mareas

Fotografia © Elena Figoli

     Sóc sòcia d’ActivaMent des de fa un temps i, tot i que m’encanta escriure, sobretot contes per adults, encara no havia participat en el Blog. Suposo que perquè mai trobava el moment. Ara, després de veure el vídeo d’Eleanor Longden explicant la seva vida, que és tota una lliçó de coratge, esperança i autoestima, aquest moment ha arribat .

     Vaig tenir el meu primer brot als 30 anys. Amb anterioritat, res rellevant havia passat, tret que vaig ser una adolescent, i després una jove dona, una mica especial. Per a la meva família, jo era un pell estranya. Els meus estats d’ànim canviaven amb una freqüència inusual. Aquest comportament el justificaven atribuint una sensibilitat diferent a la de les persones que m’envoltaven. Recordo que durant uns anys vaig escriure un diari -que, per cert ignoro, on va anar a parar-. En ell, vaig plasmar perfectament aquesta muntanya russa en què vivia. Pujant i baixant, per pujar i novament baixar. I així, seguint un cicle semblant al de les marees. Realment, sí que alguna cosa havia estat passant.

     Amb una acurada precisió vaig ser diagnosticada: trastorn bipolar. Paraules que ni jo, ni la meva família, ni fins i tot el meu entorn, havien escoltat mai. La primera a haver d’ enfrontar-se a aquest desconegut que s’havia apoderat de la seva filla, va ser la meva mare. No va donar oportunitat a que el món se li caigués a sobre. Va agafar al “toro per les banyes” i es va disposar a recollir tota la informació i ajuda que fos necessària per conviure amb aquest trastorn que havia irromput en les nostres vides.

    Per contra, jo em vaig dedicar a ignorar-ho. Tenia el convenciment que era semblant a la varicel·la: només et toca una vegada i, per tant, la propera seria una altra la persona afectada. Però em vaig equivocar, novament aquesta persona vaig ser jo. Ja no podia mirar cap a un altre costat, el trastorn hi era i no m’anava a abandonar. Em vaig rebel·lar, maleir, vaig buscar culpables i, finalment, em vaig resignar.

     Vaig poder continuar treballant, sortint amb les meves amigues, viatjant. És a dir, viure amb normalitat. Però tal normalitat només existia en aparença. S’havia apoderat de mi la por. Por a que l’estrès del treball, els conflictes emocionals, els meus fantasmes, causessin un brot. Por a fer llargs viatges, a que una nit no pogués agafar el son. Terror a perdre la persona que millor coneixia el meu trastorn, a caminar pel fosc túnel en què t’enfonsa la depressió.

     Un dia va caure a les meves mans un llibre de Paulo Coelho i vaig llegir: “Vaig tornar a sentir unes immenses ganes de viure quan vaig descobrir que el sentit de la meva vida seria el que jo li volgués donar”. Va ser com el tret de sortida. Vaig acudir a teràpia de coaching i aquest sentit es va anar desplegant poc a poc davant meu. Molts aspectes de la meva vida van canviar, sent un dels més importants la meva relació amb el trastorn. Vaig aparcar la resignació, no es tractava de cap càstig. Vaig abandonar les pors; mai et permeten ser feliç. Senzillament, ho vaig acceptar. És possible, fins i tot, que parlés amb ell. Sí anàvem a ser companys tota la vida, havia de conèixer-lo perquè, al mateix temps que caminés amb llibertat, prengués totes les precaucions necessàries per evitar una nova crisi.

     No sé què em depara el futur -hi ha algú que ho pugui saber?- Però sí sé que val la pena intentar-ho. Que sí podem viure, cap a dins i cap a fora, amb normalitat.

Montse Baró


Deixa el teu comentari

Leave a reply

Back to Top