X

El Trastorn Esquizo-Afectiu i Jo

Esquizo Afectivo

Il·lustració © Francesc de Diego

     Fa més de trenta anys no li deien així als meus problemes. Llavors era una “Psicosi Endògena”. Va començar amb una paranoia i creences errònies. I el que per a mi era el pitjor de tot, una depressió. No és estrany que un trastorn esquizofrènic vagi acompanyat de depressió. I també sentia veus. No he estat mai bé, ni de petit, però a partir dels divuit anys allò es va fer insuportable.

    De bon antuvi, ho vaig atribuir a problemes emocionals. Vaig pensar que al meu passat hi havia coses sense resoldre i altres conflictes interns. No se si això és una malaltia o no i dubto que ningú ho sàpiga. La cosa és que vaig tenir un intent de suïcidi i vaig deixar la meva feina. Jo pensava que em volien matar i que tothom es reia de mi. I la meva vida no funcionava.

     Vaig començar a anar al psiquiatre i va començar allò que diuen “pensament confús”. Aleshores la medicació era un desastre. Quan van començar a donar-me Merelil, em vaig adonar que ja no ejaculava i vaig tenir un ensurt de mort. I jo, pot ser que estigués menys nerviós, però no estava millor. Vaig seguir deprimit i era plenament conscient que la meva vida s’havia anat en orris. Evitava a les altres persones y passava sol tot el temps que podia, així que encara estava pitjor, sense contactes amb la realitat.

     Després vaig trobar feina i les coses van començar a millorar. Vaig sortir de la depressió crònica i em vaig fer més sociable. Però sempre he tingut pensaments delirants que no són reals. Estava treballant i al mateix temps pensava que estàvem en guerra i hi havia combats pels carrers a prop de on estava jo. O pensava que tenia facetes ocultes, com espia o advocat. Un caos.

     Vaig haver de deixar la meva feina perquè aquestes idees em van ocupar totalment la ment. A més a més, vaig deixar en diverses ocasions la medicació per enfrontar-me als meus suposats dimonis personals. Això em va dur a noves crisis que van tornar a tancar-me en mi mateix.

     Amb els anys, he portat una vida més normal, sense amagar-me de la gent. Però malgrat tot continuo anant pel carrer parlant sol perdut en el meu món. Em vaig passar anys en que vivia en un món ple d’assassinats i morts per totes parts. Portava una vida normal però de cop em “disparava”, que deia el metge, i les idees delirants prenien el control.  En ocasions es feia difícil viure entre soldats terroristes i terroristes soldats. Estava sempre mort de por… Jo tinc com dues existències, una normal i l’altra paral·lela plena d’acció que viu a la meva ment.

     He viscut intensament en un món de fantasia. No hi ha res de dolent en això, si no t’ho creus. Penso que podria haver escrit varis llibres amb els meus deliris. El problema era que per a mi els meus deliris eren la realitat. En ocasions he de fer un esforç, molts cops sense èxit, per aterrar en el món real.

    Entre tot això i l’estigma i l’autoestigma que he viscut en moltes ocasions, us he resumit la meva vida amb un trastorn esquizo-afectiu. Que francament, no li desitjo a ningú.

Felix Rozey


Deixa el teu comentari

Leave a reply

Back to Top