X

La Discriminació i l’Estigma a l’Àmbit Sanitari

Infantilització

Il·lustració © Sergi Balfegó

      Hi ha un problema a l’àmbit de la salut mental que gairebé mai s’ha tocat i és el tema de l’estigma i la discriminació per part d’alguns professionals de la salut envers les persones que patim o hem patit un trastorn mental. Jo, personalment, he viscut tant un problema de salut mental com la discriminació, encara que m’hagi de remuntar a molts anys enrere.

     Tot i que en aquella època em trobava psicològicament molt malament, no per això deixava de notar una certa prepotència i menyspreu per part d’alguns professionals cap a mi. Una mena de paternalisme mal entès, com considerant-me un deficient mental. Recordo un psiquiatre a qui li explicava, preocupat, qüestions econòmiques i socials de la meva vida, i aquest, rient-se de mi, em deia que eren tonteries, que no em preocupés.

     També em va passar amb una infermera, que banalitzava el trastorn mental, no li donava importància. Així, un dia em va dir: “Tens molta sort d’estar retirat sent tan jove”. Segur que a una persona amb una malaltia física no la tractava així.

     Una cosa que també em va passar, és que quan vaig ingressar a l’hospital, vaig estar molts dies tancat a una habitació sense que se’m donés cap explicació per això. Pitjor que un condemnat a presó per un delicte. La gran diferència, és que jo no n’havia comès cap i encara avui penso que van ser vulnerats sistemàticament els meus drets més elementals. Un d’aquests drets és el de saber per què se m’havia tancat. Allí no tenia dret a res. Un presoner que ha comès un delicte té més drets dels que tenia jo, ja que després de sortir de l’habitació, durant gairebé un mes, em van prohibir sortir del centre hospitalari.

     A dia d’avui, que he deixat enrere els problemes de salut mental que tenia, veig que això segueix passant, tot i que no tan sovint com abans. M’ho han comentat diverses persones que, en dates recents, els ha passat el mateix, tant a nivell del tracte rebut per part del personal sanitari com, en casos més aïllats, pel tancament forçós a persones que no han comès cap delicte, només per tenir una crisi de salut mental.

     Es parla molt que una de cada quatre persones al món pateix, ha patit o patirà problemes de salut mental. Jo sóc soci d’ActivaMent, una associació de persones amb l’experiència del trastorn mental, que és gestionada per nosaltres mateixos, en primera persona, sense dependències de professionals ni de familiars. En la nostra associació, com a persones afectades i sòcies, tenim diversos professionals de la salut o altres àmbits: psicologia, treball social, pedagogia, economia, advocacia, etc. Però, cosa curiosa, no tenim cap psiquiatre afectat.

     Em falta per conèixer el o la primera psiquiatra afectada de problemes de salut mental. Això em crida molt l’atenció. Si una de cada quatre persones al món pateix, ha patit o patirà un trastorn mental… Com és que a cap psiquiatre a Barcelona, que jo conegui o hagi escoltat, li ha passat una cosa així? Si algú coneix un, que m’ho digui, ja que en aquesta època en què tant es parla de sortir de l’armari per part de les persones que pateixen problemes de salut mental, cap psiquiatre a tot Espanya, que jo conegui, ho ha fet.

     El que sí conec és que hi ha clíniques específiques per als professionals de la psiquiatria que tenen problemes de salut mental o addiccions. En aquests casos, són curats en clíniques específiques per a ells i, quan es troben millor, tornen a les seves consultes sense que això sigui públicament conegut. Per exemple, a Barcelona ofereix aquest servei la Clínica Galatea. Allí s’ofereix el programa PAIMM per a metges, i el programa Retorn per a professionals de la infermeria -també es segrega per professió-. El problema no és que hi hagi aquestes clíniques, que poden estar molt bé, si no el tractament segregat. És com si aquests professionals tinguessin por de barrejar-se amb nosaltres. Penso que potser sigui degut a que temen perdre la seva autoritat com a especialistes de la salut mental si fos conegut que ells també han passat per aquesta situació.

     Com volem arribar a acabar amb l’estigma i discriminació en salut mental, si hi ha professionals de la sanitat que els segueixen practicant? Com volem que la societat ens miri d’una altra manera, si no resolem abans aquesta situació?

Ernesto García


Deixa el teu comentari

Leave a reply

Back to Top