X

Jo sóc Juan Andrés Benítez

Mossos   No sóc Mosso d’Esquadra, no sóc el propietari d’un bar que va ser agredit, no sóc jutge, no sóc fiscal, no sóc advocat… Tampoc sóc Juan Andrés Benítez -descansi en pau-. Almenys no ho sóc sempre. Però podria a arribar a ser el Sr. Benítez el dia que m’arribés a descompensar i patís un brot psicòtic agut. Llavors sí, llavors jo seria el Sr. Benítez.

     Els fets succeïts al barri del Raval de Barcelona, una nit de fa poc més d’un mes enrere, no poden passar inadvertits per a nosaltres, el col·lectiu de persones amb trastorn mental sever, que sabem perfectament què és patir un brot psicòtic agut. Parlo de la detenció i brutal pallissa per part dels 8 agents dels Mossos d’Esquadra, ara imputats, al Sr. Benítez. Em nego en rodó a callar i a consentir.

     El passat dilluns 4 de novembre, al programa “23 24” del canal 3/24, van entrevistar a Valentín Anadón, portaveu del sindicat de Mossos d’Esquadra SAP-UGT. Em va cridar l’atenció que el portaveu va dir: “Estem parlant d’una persona que, sembla ser, estava en una situació de brot psicòtic o esquizofrènic”. I, més tard, va afirmar que: “s’havia produït una baralla entre la víctima i el propietari d’un bar de la zona, quan han intervingut els Mossos”.

     Aquest fet no em deixa indiferent, senyors i senyores. Això no em quadra. No s’ha dit res en els informatius del 3/24 respecte que la víctima estava patint un brot psicòtic però, en canvi, el portaveu del sindicat dels Mossos ho va dir ben clarament.

     En què es basava per a fer aquesta afirmació? No en una perícia mèdica, sinó en la declaració del veí, propietari d’un bar, que diu que el Sr. Benítez li havia donat cops a la porta del seu cotxe, que se li queia la baba i cridava: “Busco mi perro, busco mi perro”. I, que en acabar-se la baralla, quan ells estaven distanciats, van arribar els Mossos i una Mossa li va demanar la documentació al Sr. Benítez, quan aquest la va empentar a terra.

     Al meu entendre, els brots psicòtics aguts -si fos el cas, que no ho sé- poden fer a la persona molt vulnerable a patir canvis en les seves emocions i percepció de la realitat. Quan la persona està en ple episodi delirant, d’ideació paranoica o mania persecutòria, el que necessita és que el portin a un centre de salut mental i li receptin medicació o li regulin la que ja té prescrita, si no és un ingrés a la secció d’aguts de l’hospital de salut mental.

     El que succeeix és, fonamentalment, un problema de salut, no d’ordre públic. El Sr. Benítez no era un delinqüent sinó, en aparença, una persona en ple episodi delirant, derivat del seu estat de salut mental transitori. Entenem que els Mossos, en aquesta ocasió, van actuar alertats pels veïns i, en aparèixer, van actuar amb contundència. Una contundència de tal magnitud que van obviar els drets més fonamentals del detingut… fins a causar-li la mort per la brutal pallissa que va rebre.

     Jo no hi era al lloc dels fets, no en sóc testimoni. Jo només he vist les notícies, com tothom. Jo podria ser un vianant més. Un ciutadà anònim que ha vist les imatges que van gravar els veïns, en la que es mostra la brutal pallissa dels agents dels Mossos a un ciutadà que tenia un problema de salut. De salut mental, concretament. Una salut mental ja tan castigada, que continua essent castigada, en aquest cas, per la policia de Catalunya, al cor de Barcelona.

     Com podem permetre que aquests fets s’esdevinguin i acabin amb la vida de persones afectades de trastorn mental sever? Aquestes persones representem un tant per cent determinat de la nostra societat. Hi som, existim i seguirem existint. La curació per a l’esquizofrènia, o d’altres trastorns mentals, avui està lluny de l’abast de la ciència.

     En vistes a que aquests fets no es repeteixin mai més, jo em pregunto tant per la comissió dels fets del Raval per part dels Mossos d’Esquadra, com per la omissió d’una actuació per part dels ciutadans de peu, activistes contra l’estigma en salut mental, professionals de la salut mental, comunitat científica, periodistes i societat en general…

     Se seguiran repetint casos com el de Juan Andrés Benítez? Hi poso la mà al foc. Tindran un final semblant? Només podem desitjar que no. Com podem evitar aquesta forma de repressió, tant violenta i desmesurada, com la dels Mossos? Educant, sensibilitzant, informant, parlant d’aquests temes en les converses informals de totes i cadascuna de les persones d’aquesta societat. I que el desconeixement que hi ha respecte què és un brot psicòtic agut i què comporta envers el mateix afectat i el seu entorn més immediat, no es repeteixi en un futur.

     Em compadeixo dels Mossos que han estat imputats en la causa per la mort del Sr. Benítez. Em compadeixo, sí, perquè la seva actuació desmesurada és digna d’una sentència que els culpi. Però més enllà de buscar culpables, més enllà hi ha la pròpia culpa i el propi sentiment de vergonya.

     És clar que no equiparo violència amb ignorància. Definitivament, no. Però qui no se’n senti responsable, que llenci la primera pedra, senyors i senyores! No és tant fàcil donar les culpes a uns, ni tant difícil assumir les pròpies responsabilitats per a posar fi a l’estigma i la discriminació per raons de salut mental.

     Jo sóc Juan Andrés Benítez (DEP).

Dani Ferrer


Deixa el teu comentari

Leave a reply

Back to Top