X

Els Famosos i els Trastorns Mentals

noia maca amb trastorn

Illustration © Sergi Balfegó

Llegeixo a La Vanguardia, a les fulles salmó, els problemes personals -de drogues, delinqüència, malalties…- d’actors i actrius de Hollywood que, malgrat aquests, han triomfat en les seves carreres professionals. N’hi ha que conviuen o han conviscut amb una malaltia mental. Jim Carrey va superar una depressió i Emma Thompson en va patir una en separar-se del també actor Kenneth Branagh. Uma Thurman va desenvolupar una malaltia relacionada amb la preocupació per la seva aparença física i Catherine Zeta-Jones ha estat tractada pel seu trastorn bipolar.

Estava mirant les fotografies d’aquests actors i actrius, dels qui han patit malalties mentals i dels que no. I jo mateixa m’he sorprès mirant a la Catherine Zeta-Jones amb una mica de por mentre, potser, a l’actor relacionat amb delinqüència el mirava amb una mica de ràbia, i als qui havien tingut problemes amb les drogues, amb una mica de pena. De seguida he pensat en l’associació “trastorn mental – por a la persona amb trastorn mental”. I ja que jo mateixa he tingut un diagnòstic de trastorn mental, no m’ha agradat pensar que jo pugui despertar por en la gent.

En un primer moment, en mirar la foto, veia a la Catherine Zeta-Jones maca, simpàtica… però si la mirava pensant en que tenia un trastorn mental, se’m despertava un cert sentiment de por. La por i la incertesa de no saber com actua una persona amb trastorn mental i el no saber molt bé per on “agafar-la”. És un sentiment que apareix, que jo no sé si és atàvic -des de temps llunyans que és ben normal tenir por o recel a quelcom desconegut i de naturalesa incerta-, però que, en tot cas, he volgut suplantar per un altre sentiment positiu.

Així, he pensat que, potser, la persona amb trastorn mental és algú que s’agredeix a sí mateixa a través de sí mateixa, sense necessitat d’un instrument exterior, com drogues, robatori de diners -tot i que també pot caure en això-, i que aquells actors/actrius amb trastorn mental es feien mal a ells mateixos a través de quelcom intern a ells: els seus pensaments i les seves emocions. Tot plegat els (ens) afecta i acaben en un “embolic mental i emocional”, plens de pensaments i emocions negatives. Evidentment, no tots els trastorns mentals consisteixen en fer-se embolics d’idees i sentiments, però d’una manera o altra, existeix un desequilibri emocional i mental.

El fet de pensar: “d’acord, aquesta persona es fa un embolic mental amb facilitat”, m’ha resultat una manera molt més propera i humana de veure a l’actriu i molt més positiva que no pas amb la por d’abans, que tan fàcilment es relaciona amb els mots “trastorn mental”. D’alguna manera, li he “tret ferro” al sentiment de por; no he permès que s’apoderés de mi i l’he convertit en un sentiment més positiu. I és que qualsevol persona, sigui com sigui, pot tenir aquests embolics mentals i emocionals. Per tant, tant se val que tingui un diagnòstic de trastorn mental o no el tingui.

Crec que també fora bo que arribés a pensar més positivament dels altres problemes dels actors i actrius que he mirat, però m’he volgut centrar en l’aspecte que més conec.

De tot això, n’extrec dues valoracions:

* Fins i tot les persones amb diagnòstic de trastorn mental podem estigmatitzar a la persona amb trastorn mental.

* Per a superar-ho, és bo “treure ferro” a l’estigma i percebre a la persona amb trastorn mental com a persona, abans que com a “etiqueta”.

Hi esteu d’acord?

Laia Azcona


Deixa el teu comentari

Leave a reply

Back to Top