X

Una història personal amb les Benzodiazepines

Benzodiazepinas Infancia

Il·lustració © Sergi Balfegó

     Quan jo tenia uns dotze anys, una nit, diuen que em van trobar dempeus sobre el llit de matinada fent gestos estranys. Van pensar que era somnàmbul. Van pensar, els meus pares, que podia fer-me mal en somnis qualsevol nit. Jo no recordava res i, nen petit com era, estava en mans dels meus progenitors.

     Així que em van portar al metge. Em resulta tot una mica incomprensible mirat retrospectivament, però el metge, entre bromes amb el meu pare, em va receptar diazepam per a que dormís com una soca. Fixeu-vos que us estic parlant de fa uns quaranta anys. Dubto molt que el metge, que era un metge de capçalera, tingués una idea clara del que m’estava receptant. No ho saben encara ara, tot el que fan les benzodiazepines. La qüestió és que el metge, amb molta autoritat, em va dir que em prengués una cada nit i amb això tindria el problema resolt.

      Jo, molt content de comptar amb els productes de la més moderna ciència mèdica, com un fanàtic que era dels avanços de la dita ciència, cada nit em prenia una d’aquelles pastilles i realment dormia com una soca (abans també).

     Després de més d’un any prenent-les, va resultar que tenia insomni. Així que em van augmentar la dosi. Jo havia sentit que les pastilles per dormir provocaven problemes i vaig començar a desconfiar d’aquelles pastilles miraculoses. Vaig assabentar-me del que havia descobert jo sol. Provocaven tolerància, que vol dir que per a aconseguir els efectes cal anar augmentant la dosi. I vaig deixar de prendre-les  per pròpia iniciativa.

     Fa uns dies vaig llegir a Les Notícies d’ActivaMent que les benzodiazepines podrien provocar demència en les persones grans. Ja fa més temps, resulta que un altre estudi deia que les benzodiazepines podrien ser dolentes per a la memòria a curt termini. Són notícies fresques. A més a més, són pastilles que enganxen.

     Es obvi que el doctor que em va receptar el diazepam no tenia ni idea del que em receptava. Havien sortit aquells medicaments, se’ls havia recomanat un laboratori  i ell els receptava amb gran alegria i autoritat.

     En tinc més exemples si voleu. El metge que et diu francament que el que et recepta no sap el que fa o el metge que et triplica la dosi de medicament sense pensar en els efectes secundaris. Des de aquí, i sense tenir la intenció de criticar a un bon munt de metges que actuen amb responsabilitat, voldria fer una crida a la serietat.

     Existeix la possibilitat que el metge que em va receptar el valium m’hagi provocat més problemes que beneficis. Les benzodiacepines es recomana prendre-les durant quinze dies. Jo les vaig prendre durant anys. A mi, simplement, receptar-li a un nen de dotze anys pastilles per dormir sense raons de pes em sembla una bogeria com la catedral de Barcelona.

     Els laboratoris treuen nous medicaments en ocasions sense saber exactament quines són les conseqüències que poden tenir i els metges els fan cas de forma interessada o desinteressada. I nosaltres les persones amb trastorn mental tenim dret a saber que ens prenem.

Fèlix Rosey


Deixa el teu comentari

Leave a reply

Back to Top