X

La Competitivitat i la Salut Mental

Avaricia

Il·lustracions © Sergi Balfegó

     Ja ho diu la cançó: “Todos queremos más, más, más y mucho más/ el que tiene uno quiere tener dos/ El que tiene cinco quiere tener diez/ El que tiene veinte, busca los cuarenta/ Y el de los cincuenta, quiere tener cien.

     Però no es tracta únicament i exclusivament de diners, sinó que ens sol succeir el mateix amb habitatges, roba, cotxes, etc. És a dir, que desitgem tenir més de gairebé tot. I quan tenim el que ens vam proposar tenir, solem seguir volent més. Sembla que en això radiquen gairebé totes les nostres metes i la nostra felicitat, cosa que no és cert, perquè com més tenim, més volem i més infeliços som si no ho aconseguim. Portant aquestes pretensions, en alguns casos, a problemes de salut mental.

     Ens passem la vida matant-nos per aconseguir arribar a metes, que un cop superades, no només no ens conformem amb elles, sinó que intentem aconseguir més del mateix, sense reflexionar si val la pena tant esforç. Tot això ens genera una gran ansietat i, si no podem aconseguir-ho, tenim un sentiment de frustració, a més d’un altre de culpa, si veiem que altres persones que coneixem ho aconsegueixen. Tot això ens porta a practicar una competitivitat negativa i, en no poques persones, a quadres d’estrès i depressió.

     Hem portat a aquest punt la competitivitat, que fins i tot quan som pares, als nostres fills els fiquem al cap que han de ser competitius; és a dir, sobresortir en alguna faceta de la vida, cosa que els permeti accedir a la major quantitat possible de béns de consum. Sense pensar si tal quantitat de béns de consum són necessaris o no.

Competitivitat     Premiem els guanyadors, però ens oblidem dels que, encara que no guanyin o fracassin, ho intenten una i altra vegada. Una persona per guanyar alguna cosa, mereix un premi. Premiem el guanyar i no solem mirar la forma com s’aconsegueix. No solem premiar l’esforç i, molt menys, si encara que hi hagi molt d’esforç no es guanya.

     Volem que els nostres fills siguin els millors en tot. Moltes vegades l’hi exigim perquè siguin el que nosaltres no hem pogut ser, i no ens adonem que els pressionem massa i ells han de viure la seva vida, els seus anhels i inquietuds, no les nostres. Quantes vegades passa que si el fill no aconsegueix destacar en un esport, una afició o els estudis en els quals els pares han posat moltes esperances, aquests mateixos pares s’enfaden amb el seu fill, arriben a renyar o fins i tot a pegar? Quants trastorns mentals es generen o s’han generat a causa d’això a la infantesa? Quants pares que fan això, no van patir el mateix de nens?

     És molt legítim que cada dia que passa vulguem estar millor. Però no sabem frenar davant l’ambició de voler cada dia més, sense posar límits. Jo crec que tots i cadascú de nosaltres hauríem de plantejar-nos si val la pena la vida que portem i com eduquem els nostres fills i néts.

Ernesto García


Deixa el teu comentari

Leave a reply

Back to Top