X

La Salut Mental i l’Economia

pastilles i diners

Il·lustració © Sergi Balfegó

L’any 2012, fa ara gairebé un any, vaig assistir a una conferència sobre Salut Mental a Europa que es titulava: “Impacto socioeconómico de la promoción del trabajo para personas con trastorno mental en el ámbito de la Unión Europea*. Era una activitat organitzada per FECAFAMM, Ammfeina i Funamment Fundació. Aquesta conferència va estar a càrrec de l’expert David McDaid, investigador associat del London School of Economics and Political Science i l’Observatori Europeu de Sistemes i Polítiques de Salut, i Coordinador del Mental Health Economics European Network.

Allí, McDaid va dir, entre altres coses, que a la Unió Europea 1 de cada 4 persones té, ha tingut o tindrà al llarg de la seva vida un problema de salut mental, una mica més de 130.000.000 d’europeus. Això, però, no va ser el que més em va sobtar de la seva intervenció, sinó el següent:

Sembla que fa uns pocs anys a Anglaterra van fer un estudi sobre quant costava en termes econòmics la salut mental en aquest país. Doncs bé, van arribar a la conclusió que comptant costos de medicació, sanitat, hospitalaris i altres -com laborals, pagament de pensions abans de l’edat reglamentària, etc. -, la despesa en salut mental superava el pressupost sanitari del país.

Després de confirmat aquest estudi, el govern va decidir invertir més en despeses per a la prevenció en salut mental i menys en despeses farmacèutiques i hospitalàries. Així, es va començar a invertir en atencions més personalitzades, dedicades a dotar, entre altres coses, de més autonomia, i en centres de reinserció familiar, social i laboral per a persones amb problemes de salut mental. El que es va constatar al cap de molt poc de temps, és que els ingressos hospitalaris disminuïen, així com la despesa en medicaments, ja que les persones amb problemes de salut mental milloraven, a més d’incrementar la seva qualitat de vida.

A part d’això, en l’àmbit laboral, es van començar a canalitzar ajudes a empreses per a què acollissin a les seves plantilles a persones d’aquest col·lectiu i a preparar a moltes d’aquestes persones per a ingressar o reingressar en la vida laboral. Així, van constatar que les persones amb problemes de salut mental no només no eren menys productives que altres empleats sinó que, en alguns aspectes, ho eren més.

Davant d’això, jo em pregunto: Com pot una persona amb problemes de salut mental ser tan productiva laboralment o més que una altra persona que no té aquests problemes? Em contesto amb el següent: perquè al llarg de la vida laboral, no només les persones que tenen problemes de salut mental han d’acudir amb certa freqüència al metge, sinó també la immensa majoria de les altres persones.

A més, moltes altres persones que no van al metge per temes de salut mental acaben tenint problemes de salut derivats de problemes psíquics que es somatitzen. Per exemple, les persones que tenen problemes de salut relacionats amb el cor, amb la psoriasi o amb les úlceres d’estómac, entre molts problemes de salut, solen ser deguts en el seu origen a problemes psíquics.

Per tot això, les persones amb problemes de salut mental poden ser tan productives en la seva vida laboral com altres que no tenen aquests problemes, sempre que se’ls doni l’oportunitat de tenir una vida laboral normal.

D’altra banda, mirant aquesta política seguida els últims anys en la salut mental d’Anglaterra, i comparant amb la política espanyola i la catalana, en particular, veig un abisme. Personalment, em semblen totalment oposades. Així, l’any 2012 a Anglaterra es va disminuir la inversió en sanitat en tots els àmbits, menys en salut mental, àmbit en el qual es va augmentar el pressupost. Allí, els polítics van pensar que invertir més en salut mental era una manera d’estalviar diners a mig i llarg termini.

Per què no passa el mateix aquí? Penso que pot ser a causa de la pressió de la indústria farmacèutica. Si seguíssim la política anglesa, la facturació, i per tant els guanys, de les grans farmacèutiques disminuirien molt. Cal no oblidar que Espanya és el 2º país del món amb major consum de fàrmacs per persona.

I cal tenir en compte que els medicaments del camp de la salut mental solen ser dels més consumits, ja que hi ha moltes persones a qui se’ls prescriuen. A Catalunya, per posar un exemple, el pes de la factura farmacèutica en salut mental és el doble que el que es registra en el pressupost general de salut.

Tenint en compte els milers de milions d’euros que mouen els medicaments de salut mental a Espanya, és lògic que les empreses farmacèutiques no vulguin perdre aquest pastís. Per això pressionen de totes les formes possibles per a que no es canviïn les actuals polítiques sanitàries. També pressionen als mitjans de comunicació per a que, llevat d’algunes excepcions, no es tracti aquest tema.

Ernesto García

* Aquí podeu escoltar la conferència completa de David McDaid.


Deixa el teu comentari

Leave a reply

Back to Top