X

Montse és Montse, no una amb un Trastorn Mental

Montse1

“Al marge de ser una persona amb un trastorn bipolar, sóc més coses. Per exemple, sempre he estat una gran professional”

Montse Baró: Escriptora, voluntària social i activista de la salut mental.

     Hola, sóc Montse, tinc 51 anys i moltes ganes de gaudir de la vida. Tinc concedida una pensió per invalidesa, que està d’acord amb els 27 anys que vaig estar treballant i exercint, en períodes determinats, funcions executives. M’ha encantat fer aquesta entrevista, per si és possible que la meva forma de sentir la vida pugui atraure persones tan encantadores com les que hi ha al nostre col·lectiu.

     A més de ser sòcia d’ActivaMent, sóc voluntària d’una Fundació d’acollida a nens menors. La part lúdica de la meva vida la completo assistint a classes de swing i també a classes d’escriptura. Des de que l’any passat vaig deixar de treballar, en qualsevol document en el que he de fer constar la meva professió, indico escriptora. Així és com em sento.

     Podria explicar moltes més coses, però hi ha una frase que reflecteix, amb harmonia, la meva personalitat: “La vida és curta, assumeix riscos, perdona ràpid, besa lentament i estima de veritat”.

Montse, què fas actualment? A què et dediques?

     Em dedico a fer les coses que m’agraden, que em fan sentir bé. Per exemple, aprendre a escriure contes, ballar swing, participar en l’associació ActivaMent, ser voluntària d’una Fundació d’acollida de nens i, en general, estar disponible per ajudar a persones que ho puguin necessitar.

Fas moltes coses, tot i que vius amb un diagnòstic de salut mental. Com és això?

     Perquè per a mi tenir un Trastorn Bipolar és com tenir els ulls de color marró avellana. O també, com tenir por a patinar per la possibilitat de caure’m i trencar-me una cama. És a dir, puc fer moltes coses i altres no, amb independència del meu trastorn. Sé perfectament quines són les limitacions que provoca el trastorn i les tinc totalment assumides. A més, jo cobro una pensió, la qual cosa em permet tenir una seguretat econòmica i temps per viure la vida com jo vull o, si més no, per a no fer allò que no vull. D’altra banda, em sento privilegiada per haver obtingut aquesta seguretat econòmica i és per a mi un plaer compartir aquest privilegi amb persones que, pels motius que siguin, no tenen aquesta situació afortunada.

     Jo no necessito ajuda, però no per una conducta prepotent, sinó que no em trobo en la situació d’algunes persones afectades per un trastorn mental i que sí necessiten atenció i cura per part dels altres. Però vull ressaltar que quan jo ajudo, també m’estic nodrint del que m’aporten les altres persones, encara que elles no siguin conscients d’aquest feedback.

     La relació amb els meus companys de classe, o d’ActivaMent, o amb els nens que estan en acollida -això últim crec que es convertirà en una de les experiències més intenses de la meva vida-, m’aporta vivències enriquidores que mai hagués imaginat que tindria. M’ajuda fins i tot cada vegada més a deixar el “tenir” i esforçar-me per “ser”.

I què feies abans de rebre una pensió?

     Treballava en una companyia d’assegurances, en la qual vaig estar 27 anys, fins que l’any passat em vaig acollir a una baixa incentivada. Durant la immensa majoria de la meva vida laboral, m’agradaven molt les funcions que exercia.

Vas treballar molts anys…

     Sí, efectivament. L’explicació és que, al marge de ser una persona amb un trastorn bipolar, sóc més coses. Per exemple, sempre he estat una gran professional i els meus caps l’han valorat, sense que incidís el meu trastorn. També és cert, que els brots que vaig patir no van arribar a coneixement de Recursos Humans -o almenys així ho crec- perquè els companys i superiors em van protegir.

     En aquest aspecte, estic molt agraïda. Mai vaig viure discriminació. És més, quan jo superava les crisis, tornava a recuperar la meva capacitat laboral, que en relació a altres companys era superior, i els meus caps em valoraven.

I per què, després de molts anys treballats, ara ets pensionista?

     Perquè jo venia de companyies que s’havien anat fusionant i en els últims tres anys la pressió exercida per la direcció era molt intensa, valorant la productivitat i no la professionalitat del treballador. La nova situació i l’estrès que generava va començar a afectar la meva salut. Per tant, valorant aquesta situació, primer em vaig acollir a una baixa incentivada.

     Al principi me la van denegar, però a la que vaig posar en coneixement de l’empresa l’existència del meu trastorn mental, me la van concedir amb els ulls tancats. Per primera vegada, i encara que sembli frívol, vaig agrair que se’m veiés d’aquesta manera prejudiciosa, com si fos una persona, si més no, conflictiva. Posteriorment se’m va concedir la pensió i, un cop més, vaig sentir agraïment, vés a saber a qui o què.

     I gràcies a que em vaig acollir a la baixa incentivada vaig descobrir la meva faceta d’escriptora, és clar incompatible amb treballar.

Quan vas rebre un diagnòstic?

     Quan tenia 30 anys, és a dir, fa 21 anys. Va ser quan vaig tenir el meu primer brot. Amb anterioritat, ni jo ni la meva família coneixíem l’existència d’aquest trastorn, ni el seu per què ni el com. I molt menys, la seva incidència en la vida de la persona afectada i la dels seus familiars.

I com et va afectar rebre aquesta etiqueta?

     Jo no tinc cap etiqueta. És a dir, jo no vaig per la vida dient que sóc bipolar, igual que la gent no va dient “jo sóc diabètic” o “sóc seropositiu“. Ara bé, si surt el tema jo no m’amago, no ho he fet mai. De fet, tots els meus amics ho saben, i penso que és positiu que ho sàpiguen, perquè així poden detectar si estic iniciant un brot.

M’has dit que no has viscut discriminació. De cap tipus?

     Mai m’han discriminat. També és cert que jo… Com ho podria dir? Intento treure a la malaltia l’aspecte negatiu. Per al meu entorn, Montse és Montse, no Montse que té un trastorn mental. Per descomptat, saben que he de mantenir una sèrie de cures.

     A més, jo no he patit discriminació perquè jo no amago que tinc un trastorn mental. Tan sols és una cosa que tinc molt incorporada a la meva vida. Hi ha gent que el porta com una motxilla plena de pedres, jo segueixo endavant tot el lleugera que puc.

I com va ser la reacció de la teva família davant del diagnòstic?

     Molt bona. Tinc a la meva mare, un germà, un nebot i la meva ex-cunyada. És a dir, és una família molt petita. Sobre qui ha recaigut el pes de les meves crisis ha estat la meva mare. Tinc la immensa sort que és una dona molt intel·ligent i amb un gran sentit comú. Per exemple, quan vaig tenir el primer brot, va sol·licitar al meu psiquiatre de l’Hospital Clínic una visita a la seva consulta privada, per informar-se de la malaltia i conèixer tot allò que li permetés donar-me la millor atenció possible. Conèixer és poder. Poder per entendre, per a saber com gestionar millor el que suposa conviure amb el trastorn. Cal tenir en compte que estem parlant de fa 21 anys, de manera que l’actitud de la meva mare em sembla un “puntazo”. De fet, hi ha hagut més “puntazos” en el transcurs d’aquest temps.

Per què formes part d’ActivaMent? Per què ets una activista de la salut mental?

     Vaig venir a ActivaMent perquè des de que vaig deixar de treballar vaig tenir el desig d’ajudar a la gent que li pugui servir el que jo digui o faci, la meva experiència. Penso que jo sóc una privilegiada, que a mi la vida m’estima i m’ha donat molt. I m’agradaria que altres persones es puguin sentir també privilegiades.

     Vaig veure el cartell a l’Hospital Clínic i em va cridar l’atenció que fos una associació de persones amb trastorn mental, constituïda per les mateixes persones. Vaig acudir per si podia ajudar en alguna cosa. I després he continuat perquè m’enriqueix la relació entre nosaltres.

Què li diries a una persona que acaba d’arribar al món de la salut mental, que acaba de rebre un diagnòstic?

     Primer, que busqui un bon professional. Però no m’estic referint a un psiquiatre o psicòleg. Pot ser, per exemple, un professional del coaching que l’ajudi a conèixer-se, a saber qui és i qui vol ser, què ha o no de canviar. Un cop s’hagi acceptat a si mateix, pot acceptar el trastorn mental que se li ha declarat. Llavors és quan hauria d’acudir a llocs com ActivaMent, on hi ha persones que han viscut el mateix i que et permeten deixar de considerar-te una víctima. Recalco que és molt important que prèviament s’accepti a sí mateixa. Ha d’incorporar la malaltia a la seva vida, però d’una manera natural, com el fet d’haver estudiat una carrera o tenir uns determinats companys en la vida.

     Per descomptat no vull dir que sigui fàcil, no estem parlant d’unes galteres, però val la pena intentar-ho. A tota costa s’ha d’evitar que la persona “pateixi” la malaltia i se senti malament amb sí mateixa, perquè això redunda en tots els aspectes de la seva vida.

Per què creus que passa això?

     Perquè l’autoconeixement i l’acceptació és una cosa que no es treballa. Sempre anem mirant a l’exterior. Creiem que la felicitat, el benestar, ha de venir de fora. Però és un error, tot ve del teu interior. Allò que és la teva essència, el teu ésser, et permet gestionar tot el que et vingui de l’exterior. No podràs evitar que et passin esdeveniments a la teva vida, però sí que depèn de nosaltres la forma de gestionar-los. L’important no és tenir, sinó ser.

     Conèixer-te a tu mateix i acceptar-te és un procés d’empoderament. Si un no es coneix, té inseguretats. I si a això li afegim l’existència d’un trastorn mental, la inseguretat és major. És molt important tenir recursos propis -em refereixo als que configuren la nostra personalitat-, atès que seran les nostres eines davant les situacions conflictives o de qualsevol classe.

     A mi, tenir un trastorn bipolar no m’ha fet ser millor, ni modificar la meva vida. El que va suposar un canvi substancial en la meva vida va ser la teràpia de coaching. Recordo que el primer dia la coach em va dir: “Arribarà un dia que millorarà el teu trastorn“. Jo vaig pensar: “Aquesta no té ni idea del que és el meu trastorn“. Però, afortunadament, tenia tota la raó. Quan vaig aprendre a gestionar la por, em vaig alliberar de molt patiment. He après que em puc suportar en la meva experiència, les meves capacitats i la intuïció. A partir d’aquí, tot ha anat molt bé.

     Per acabar em referiré a una cita de Paulo Coelho, que és una de les meves favorites: “En el moment què les persones decideixen afrontar un problema, s’adonen que són molt més capaces del que pensen“.


Deixa el teu comentari

Leave a reply

Back to Top