X

Viure a un Medi Urbà afecta la nostra Salut Mental?

Medi Urbà

El passat divendres 14 de desembre, ens van convidar a una tertúlia de Catalunya Sense Barreres, de Ràdio Estel, allí ens van plantejar aquesta pregunta i ens van fer reflexionar sobre com el nostre context vital i les seves característiques demogràfiques poden influir sobre la nostra salut mental. Aquí us deixem algunes d’aquestes reflexions.

Doncs, Emile Durkheim, uns dels pares de la Sociologia, opina que sí, que viure a un Medi Urbà afecta la nostra Salut Mental. Aquest autor, a la seva obra “El Suïcidi”, va introduir el concepte d’Anòmia, que significa “sense norma”, per a explicar el suïcidi i d’altres comportaments patològics. Segons Durkheim, l’anòmia apareix quan hi ha una mancança de l’estructura social que genera una dissociació entre els objectius socials i els mitjans per assolir-los. És a dir, quan allò que desitgem i que se suposa que hauríem de fer i/o tenir no es correspon amb allò que podem efectivament fer o tenir. Aquesta dissociació es donaria de manera especialment marcada als espais urbans, amb les seves particulars formes d’organització social.

Aleshores, és millor viure a un Medi Rural? Hi ha recerques que assenyalen que cal anar amb compte a l’hora de respondre a aquesta pregunta. Així, alguns estudis ens indiquen que una menor demanda dels Serveis de Salut Mental no s’ha de confondre amb una menor incidència del trastorn mental.

En aquest sentit, a la Revista de la Asociación Española de Neuropsiquiatría, es pot trobar una recerca anomenada: “Diferencias de la demanda en salud mental según hábitat”, segons la qual als medis rurals els diagnòstic solen ser meus greus, la qual cosa fa pensar que s’acudeix en situacions més extremes que als medis urbans.

A la seva vegada, una altra recerca, feta per la consultora Spora Sinèrgies per a AMMFEINA i la FECAFAMM, anomenada “La Inserció Laboral de Persones amb Trastorn Mental Greu o Sever a Catalunya”, va trobar que hi havia algunes diferències significatives en la salut mental entre els medis rurals i els urbans. Segons aquesta recerca, les diferències serien degudes, tant en els sentits positius com negatius, a les Relacions de Proximitat.

Així, d’una banda, trobaríem als medis rurals un “Efecte Niu”, referit a la protecció de l’entorn proper, que fa que les situacions de marginació, indigència i exclusió social siguin molt poc usuals. Hi ha, en aquest sentit, menys problemàtiques socials. De l’altra banda, però, hi ha un “Major Impacte de l’Estigma Social”. Als medis rurals l’anonimat és impossible, motiu pel qual les etiquetes i els seus efectes són omnipresents. Al mateix temps, a aquests ambients hi ha significativament “Menys Recursos a la Xarxa de Salut Mental” i/o recursos per a la reinserció sociolaboral.

Aquestes dues observacions, conjuntament, ens podrien fer pensar que els medis rurals protegeixen, en certa mesura, la nostra salut mental, evitant les situacions d’aïllament i marginació, però que, una vegada que es pateix un trastorn mental, poden suposar una major dificultat per a la recuperació.

Per a continuar la reflexió, imagineu-vos ara un territori de trenta kilòmetres de llarg per trenta d’ample. Imagineu-lo salvatge, poblat d’animals i plantes. I imagineu una tribu de seixanta persones, un grup compacte que viu a aquesta regió. Ningú a part d’aquesta tribu utilitza aquest espai. És el terreny de cacera d’aquesta tribu. Els homes cacen i les dones recullen fruits i plantes. Després d’uns anys, si tot va bé, un grup se separarà i partirà a colonitzar un espai semblant.

Ara imagineu el mateix espai però poblat de sis milions de persones. Imagineu-lo civilitzat, ple d’edificis i de màquines. La ciutat s’estén fins a perdre’s de vista.

A nivell de l’evolució, aquest canvi ha esdevingut pràcticament instantani. L’ésser humà ha passat de la primera manera quasi un milió d’anys. I en la ciutat, uns pocs milers. Biològicament, l’ésser humà és el mateix animal tribal de la primera escena. Hem canviat, és veritat, però molt poc. I això ens planteja als humans un munt de problemes d’adaptació a aquest nou habitat.

Així ens planteja les coses Desmond Morris al llibre “El Zoo Humà”. En ell, diu: “El modern animal humà no viu ja en les condicions naturals de la seva espècie. Atrapat, no per un caçador al servei d’un zoo, sinó per la seva pròpia intel·ligència, s’ha instal·lat en una vasta i agitada casa de feres, on, a causa de la tensió, es troba en constant perill d’embogir. La comparacions que hem de fer no és entre l’habitant de la ciutat i l’animal salvatge, sinó entre l’habitant de la ciutat i l’animal captiu.” Per a aquest autor, les condicions per als humans a una ciutat són semblares a les d’un zoo per a un animal.

Són idees trasbalsadores. Continuem sent els animals del paleolític? La ciutat és la causa de que els éssers humans actuem fora de la norma? Som conscients de les pressions a les que estem sotmesos? Que podem fer per a tenir una vida més natural? Tots som persones normals sotmesos a pressions anormals?

Volíem comunicar-vos aquests plantejaments. Esperem que us resultin tan interessants com ens van semblar a nosaltres.

Fèlix Rozey i Hernán Sampietro


Deixa el teu comentari

Leave a reply

Back to Top