X

Moltes vegades m’han discriminat pel fet de viure un Trastorn Mental

“Passar per diverses associacions m’ha donat arguments per a defensar-me dels prejudicis i la discriminació”

Lluís Imedio: Economista, pare de família i activista de la salut mental

Em dic Lluís, vaig néixer a Ripoll fa 53 anys, però de petit vaig viure 8 anys a Alemanya, per la qual cosa al final parlo 5 idiomes. La meva passió ha sigut sempre viatjar i conèixer noves cultures, i durant quasi 20 anys vaig poder dedicar-me al que m’agradava, treballant com director d’exportació a una empresa catalana capdavantera a nivell nacional en l’estampació de metalls no fèrrics. La meva passió va acabar sent la meva perdició, perquè els problemes de salut mental van ser ocasionats per un estrès excessiu a la feina. Per sort, i gràcies sobretot al recolzament inicial que vaig tenir de part de la meva dona i d’un fantàstic professional com és el Dr. Luis Pareja, ara em trobo totalment recuperat i ple d’entusiasme per a emprendre el que em queda de vida, amb molt d’optimisme i amb ganes d’ajudar a altres companys que acaben de passar per una situació similar a la que jo vaig passar. El missatge és clar: la recuperació és possible per a la majoria de la gent del nostre col·lectiu, sobretot si s’actua en els estats inicials de la malaltia.

Com va començar la teva vinculació amb el món de la salut mental?

     Això va ser per un primer episodi que vaig tenir als 38 anys. El detonant del qual va ser moltíssim estrés a la feina. Penso que totes les persones tenim un punt feble i quan estem sotmesos a un estrés molt fort hi ha gent que ho porta més bé o més malament. A alguns els hi dona un atac de cor, hi ha qui pateix un infart cerebrovascular o qui viu un brot psicòtic, com és el meu cas. És el punt feble, que per a cada persona pot ser diferent.

     Després del primer episodi, vaig sortir sense diagnòstic i al cap d’una setmana estava treballant una altra vegada. Vaig treballar 6 anys més, sense medicació. Fins als 44, i aleshores vaig tenir una segona crisi, un segon brot, ocasionat exactament pel mateix. Una situació d’estrès a la feina.

Com va ser el teu procés de recuperació?

     El de la primera crisi va ser relativament ràpid. O, més aviat, no em va donar temps de recuperar-me. Em vaig incorporar de seguida a la feina i vaig anar tirant endavant.

     A la segona vegada va ser molt  pitjor. Vaig intentar tornar a treballar sense aconseguir-ho. Per sort, va haver un psiquiatre que em va diagnosticar i, des d’aleshores, ja sabia a què m’enfrontava. Era un psiquiatre privat i em va informar dels drets que tenia com, per exemple, a una pensió. Això era molt important per a mi, em preocupava que tenia dos fills al meu càrrec. El que no entenc és perquè la seguretat social no em va informar d’això. Tant la primera vegada com la segona em van dir: ”Pren aquestes pastilles i ves cap a casa”. No em van fer cap diagnòstic. Així vaig sortir la primera vegada, però la segona vaig estar amb una depressió fatal 2 anys, amb símptomes negatius.

     Jo recordo que al principi, després del segon brot, que ja no vaig treballar i havia tornat a fumar, sortia fora a fer la cigarreta a una banqueta i reflexionava: “Què pensaran els veïns si veuen que no treballes?”. Creia que tenia una cosa molt greu i, clar, tenia tota la falta d’informació que té la societat, totes les idees prejudicioses jo també les tenia i era el primer que m’estigmatitzava.

Com et vas recuperar?

     Molt de mica en mica. Vaig passar una primera època que tenia molt mal de cap, cada dia. Em costava concentrar-me, era incapaç de mantenir una conversa llarga amb algú, i les reunions familiars amb molta gent m’atabalaven.

     Fins que una vegada, buscant a Internet sobre la meva malaltia, vaig trobar que hi havia una associació d’usuaris en salut mental. La meva sorpresa era que els mateixos diagnosticats portaven l’associació. Em va entusiasmar, vaig trucar, vaig contactar, em vaig fer soci i em vaig anar trobant més bé de mica en mica.

     La meva passió, que com ja he dit, és viatjar i parlar idiomes, la vaig poder tornar a realitzar. Hi havia un programa europeu en salut mental a on aquesta associació participava i vaig tenir l’oportunitat de tornar a viatjar, parlar anglès i formar-me dins del àmbit de la salut mental. I així, a poc a poc, els símptomes negatius van anar marxant. No és que estigui ara al 100% recuperat, però un 95% sí.

Què fas actualment per a sentir-te bé?

     Actualment, una part molt important és formar part d’ActivaMent, que és una associació d’usuaris relativament nova. El que trobo molt bo d’aquesta associació és que estigui organitzada de forma horitzontal i que funciona amb assemblees a on no hi ha caps ni gent que mana, sinó que tothom té la mateixa veu i vot. Això em fa sentir bé. A ActivaMent estic fent la tasca de tresorer, també faig les acollides a noves persones que s’interessen per l’associació, atenc el telèfon o participo com a docent a les seves formacions.

     Una altra cosa que també em fa sentir bé és una persona que per a mi ha sigut clau: la meva dona. M’ha acompanyat en totes les crisis i en el procés de recuperació. Sense ella, no sé com hagués acabat la cosa. Ara, quan la meva companya té vacances, les aprofitem i viatgem i d’aquesta manera continuo fent el que m’agrada. La resta de la família, tant les meves germanes, com als parents de part de la meva dona, també tenen una actitud molt positiva i em fan costat en tot moment. I després, tinc dos fills que encara viuen a casa. Estan estudiant i me’n ocupo de les petites feines diàries de la llar, com anar a comprar, cuinar i altres tasques domèstiques, que no representen cap càrrega i ho faig amb molt de gust.

     També estic estudiant català per Internet. Jo vinc de l’època de Franco, a on no hi havia català a l’escola, no s’aprenia. Actualment, ja és el tercer curset que faig i estic millorant el meu català. M’estic traient el nivell C, oficial.

Has viscut discriminació pel fet de viure un trastorn mental o de portar un diagnòstic?

     Doncs sí, bastantes vegades. Quan em vaig reincorporar a la feina després del primer brot, l’empresa va tenir la informació que havia estat derivat a Sant Boi, a l’Hospital Psiquiàtric. És a dir, es van assabentar que era un problema de salut mental. Aleshores, si tenia una discussió amb un company o superior, doncs sempre quedava el recurs de dir: “aquest no hi toca”. I potser m’enfadava perquè m’havien fet una jugada o perquè veia quelcom que no era correcte des del punt de vista comercial. Sóc economista, treballava de director d’exportació i el meu criteri era purament professional. Però treure que havia tingut un trastorn mental era un argument en la meva contra. Injust, però així succeïa. Em desacreditava.

     Igualment, després de la segona crisi, vaig anar a un psiquiatre de la Seguretat Social perquè volia tenir un informe de cara a demanar la pensió. Li vaig portar l’informe del meu psiquiatre privat i em va dir que no estava d’acord amb el diagnòstic perquè, segons ell, una persona que havia fet estudis universitaris no podia tenir el meu diagnòstic, de trastorn mental sever. Per a ell, tot i que el brot hagués vingut després d’acabar la carrera, jo no hauria d’haver sigut capaç de traurem un títol universitari. Això és fals. A les associacions a les que he estat, he tingut molts companys universitaris.

     Així mateix, una gran decepció la vaig tenir amb els companys de la feina, sobretot amb uns quants que els considerava amics. Vaig intentar restablir el contacte i tot van ser excuses. Em van demostrar que amb aquest diagnòstic ja no volien saber res més de mi. Altres que no m’esperava sí es van interessar pel meu estat de salut.

     I també amb la policia. Això va ser molt bo. Una vegada, al meu fill petit el van atracar, li van prendre el mòbil i la documentació, i vam anar a fer la denúncia. Parlant amb l’inspector que ens va prendre les dades, així en confiança, li va dir al meu fill, que aleshores tenia 17 anys, que a ell el que li feia més por no era intervenir en casos de delinqüència. Això no lo feia por, sinó tenir que intervenir en casos de persones amb trastorn mental. “Bojos”, va dir. Això va dir davant del meu fill, que coneixia el meu diagnòstic!!! El fet d’haver passat per diverses associacions em va donar molts arguments que no hagués tingut si no hagués sigut per aquesta experiència. Li vaig dir: “Jo tinc aquest diagnòstic i estic totalment en desacord amb el que ha dit. No som perillosos. Estic segur que en el 99% de les vegades que ha tingut que intervenir en casos de trastorns mentals no ha hagut violència”. Aleshores, es va posar de tots els colors, no va saber que dir per disculpar-se i va respondrem que, de fet, era en el 100% de les vegades que no havia tingut cap problema, però li feia por.

     Qui intervé en aquests casos hauria de rebre formació específica en temes de salut mental. No pot ser que es presentin a la casa d’algú del nostre col·lectiu, en ple brot psicòtic, i que una persona amb una pistola tingui més por que l’afectat. Parlem d’una persona espantada que va amb una pistola a la ma!!! Jo ja he donat instruccions a casa: “Si us plau, no crideu mai a la policia si tinc una crisi. El que té por d’ells soc jo”.

     Què trist hagués sigut si encara hagués estat amb l’autoestigma i, davant del meu fill, hagués tingut que callar que jo era un d’aquests bojos que li feia por. Que trist que davant del meu fill no hagués pogut defensar-me. Això m’ho van donar les associacions. Si, per contra, m’hagués quedat sempre a casa, enlloc d’associar-me, no hagués tingut arguments.

Què li recomanaries a una persona que estigués passant ara per primera vegada per un trastorn mental?

     Que intentés fer-se soci d’una associació, com ActivaMent, constituïda per persones amb trastorn mental. Així tindrà l’oportunitat d’entrar en contacte amb altres companys que temps enrere hagin passat per la mateixa experiència. Veure companys molt recuperats o totalment recuperats dóna molta esperança i desmitifica aquestes malalties. De fet, actualment considero que tinc una millor salut mental que moltes persones que no estan diagnosticades. La qual cosa no treu que si tornés a passar situacions d’estrès extremes, segurament, de seguida tindria símptomes d’un nou brot.

Hi ha quelcom més que t’agradaria afegir?

     Bé, m’agradaria dir que les persones del nostre col·lectiu ens hem de cuidar una mica més. Hem d’evitar l’estrès, és bo que seguim una medicació i que tinguem una vida més o menys ordenada. Però, per a la resta de coses, som persones totalment normals.


Deixa el teu comentari

Leave a reply

Back to Top