X

Fer-li front a l’Autoestigma a través de l’Activisme

 “Està bé tenir amics, suport professional i seguir els tractaments, però si no poses de la teva part no canviarà res.”

Almudena Calvo: Periodista, Actriu Teatral i Activista en Salut Mental 

   Em dic Almu, i m’agrada definir-me com a una supervivent. No he tingut una vida fàcil però això no ha impedit que surti de tots els pous en els que he caigut. La clau és la lluita del dia a dia per a portar una vida digna i ser respectada.

Valoro molt l’amistat, per mi és un tipus d’amor que s’ha de cuidar i puc afirmar que la bona companyia d’alguns amics ha fet que tingui motius per aixecar-me del llit cada matí. Tots necessitem una motivació i hem de buscar-la amb ganes i il·lusió fins que la trobem.

Actualment el món no està funcionant gaire bé però no ens hem de rendir sinó activar-nos i millorar el nostre entorn en la mida que ens sigui possible. Potser és utòpic, però m’agrada pensar que hi ha esperança i que existeix gent amb ganes de canviar el món. Sóc molt melancòlica i, a vegades, això em fa estar més trista, però també m’agrada gaudir dels petits moments, de la bona companyia, d’una conversa interessant, d’un somriure, d’una mirada, d’una paraula d’ànim. Sóc molt sincera i ho considero una bona qualitat, tot i que soc conscient de que no a tothom l’agrada que li diguin les veritats. La meva frase preferida és: “Todo tiene su momento” i crec una mica en el destí. Tenir un trastorn mental no sempre és fàcil però durant el camí et vas trobant amb coses positives.

Com va començar tot?

     Jo des del 7 anys vaig començar a rebre tractament amb una psiquiatra infantil i un psicòleg. A casa meva hi havia un ambient dolent entre els meus pares. No tinc molts records, però em van dir que era molt trista i em van tractar de depressió infantil. Em drogava des del 7, perquè els psicofàrmacs no deixen de ser drogues, i ara faré 33 a l’agost. Però jo considero que formo part del col·lectiu de persones amb un trastorn mental des del 2001, que vaig tenir el meu primer brot. Un brot psicòtic. Aleshores, em van fer el diagnòstic de trastorn límit de personalitat i de bipolaritat.

Vius amb dos diagnòstics?

     Em tracten més del trastorn límit. M’identifico més amb trastorn límit. Es parla molt poc del trastorn límit. A la ràdio és una lluita que tenia. Només hi ha un altre noi i jo. És una etiqueta, no?, el diagnòstic, però s’han de conèixer altres coses que no pas l’esquizofrènia i el trastorn bipolar, que són més coneguts.

Has tingut el recolzament de la teva família?

     El meu pare va morir fa 12 anys, va coincidir amb el brot. El meu pare mai ho va entendre. Qui em va donar més suport és la meva mare. Ara estic a casa seva, des de que m’he separat de la meva parella. El meu germà sempre ha sigut un rebuig total. A la meva mare al principi li va costar molt acceptar el que em passava, però ha estat al meu costat, ha passat el brots amb mi. I també la meva cosina. Tot i que li costés, la meva mare ha estat al meu costat. Ara està més informada, coneix més com ajudar-me.

I actualment com et trobes?

     Ara fa quatre mesos que m’he separat de la meva parella i, clar, encara no és un moment fàcil. Però a nivell del meu trastorn estic bastant estable. Aquest agost ha fet un any que no ingresso, la medicació me l’estant abaixant. Els símptomes estan calmats. Estic estabilitzada.

Què t’ha ajudat a trobar-te millor?

     Jo diria que m’he trobat millor quan he superat l’autoestigma. Que es parla molt de l’estigma social, però existeix l’autoestigma, que es molt perillós. Abans pensava “no serviré para nada, no podré treballar, sóc una inútil”. I quan vaig entrar a Ràdio Nikosia això em va canviar. Em van dir: “tu tens unes possibilitats, que s’han  de desenvolupar”. He passat de ser “una enfermita pobresita” a tenir una actitud reivindicativa del meu trastorn. Crec que de l’autoestigma s’ha de parlar molt. Necessitava trobar un lloc a on encaixar. Ara estic a Nikosia i al teatre, a Pallapupas, que són pallassos d’hospital.

I què fas actualment?

     Fa 6 anys que no treballo. No suportava les 8 hores. Era molt reticent a tramitar la pensió. Em sentia molt inútil si no treballava, havia treballat des de sempre. Però va arribar un punt que vaig dir no puc. Ara cobro una pensió contributiva i faig el voluntariat.

     Faig activisme en salut mental, estic a la ràdio, al teatre i faig diversos voluntariats. Estic fent un taller de ràdio, he començat un voluntariat amb discapacitat intel·lectual. M’interessa col·laborar amb altres col·lectius en risc d’exclusió social. També en altres col·lectius de diversitat funcional. Preparo un programa a la ràdio sobre això.

Què t’ha ajudat a recuperar-te?

     La clau per a mi és estar ocupada. És el consell que jo donaria. Sinó el cap de seguida dona voltes a les coses i fer activitats, sobre tot que t’omplin, apuja l’autoestima, la ment es relaxa, no dones tantes voltes als problemes. Intento estar cap amunt i cap a baix, fer moltes coses, apuntar-me a projectes.

     Tenir parella també em va ajudar molt. Jo pensava que ningú m’estimaria amb el meu trastorn i ser estimada per una persona em va donar molta força, moltes ganes de viure. Abans tenia moltes autolesions, intents de suïcidi, i estar amb ell em va fer molt bé.

     I jo he sigut afortunada, he donat amb bons professionals. Per a mi, els professionals que he tingut han estat una segona família. La meva psiquiatra infantil em portava al cine, això no ho feia la meva família. Jo vaig millorar molt amb una teràpia que és especial per al trastorn límit, a l’Hospital de Dia Llúria. Es diu Dialéctico Conductual. Aquella teràpia em va canviar la vida. Des d’aleshores he deixat les autolesions, he començat a acceptar el que em passava, a controlar els impulsos, la por a l’abandonament, a acceptar la frustració.

     Jo no m’identifico amb el moviment d’antipsiquiatria. No s’ha de generalitzar. Ni a nosaltres del col·lectiu, ni als professionals de la psiquiatria. S’ha d’agrair que hi ha professionals que s’impliquin, que no et tractin com un número més, sinó com a una persona.

Què li diries a una persona que es troba en aquest moment passant per primera vegada l’experiència del trastorn mental?

     Jo li diria que perdi la por. Que al principi, quant tens el primer brot o el primer ingrés, tot és nou. I a vegades nosaltres mateixos tenim prejudicis dels altres. La primera vegada que vaig anar al psiquiàtric, pensava: “Jo què pinto aquí?”. I estava igual que els altres.

     Li diria que no es deixin portar per l’etiqueta del diagnòstic. Sobre tot això. Que busquin un lloc. Una associació o un centre cívic a on es sentin útils i que puguin tornar a fer les coses que feien abans del diagnòstic.

     Està bé tenir amics, suport professional i seguir els tractaments, però si no poses de la teva part no canviarà res.

Vols afegir alguna cosa que no t’hagi preguntat?

     M’agradaria deixar un missatge per a la societat. Estic molt a favor de que es trenquin els prejudicis que té la gent. Els diria que s’apropin a associacions o activitats del col·lectiu, que vegin que som persones com a qualsevol altra. Que s’apropin, que trenquin prejudicis, com això de lligar el trastorn mental amb la violència o la idea que som uns dròpols o uns “vagos” perquè no treballem. Que s’apropin. I que sàpiguen que, abans de res, som persones i que volem ser tractats com a qualsevol altre més.


Deixa el teu comentari

Leave a reply

Back to Top