X

Psicòleg i amb un Trastorn Mental?

“És clar que es pot estudiar i treballar tot i portar un trastorn mental sever”

Hernán Sampietro: Psicòleg Social, Consultor Docent i Activista de la Salut Mental.

Em dic Hernán, vaig néixer a l’Argentina fa 38 anys, però em sento més de Barcelona que de cap altra part. Porto una dotzena d’anys aquí, vaig estudiar aquí, treballo aquí, lluito aquí i, fins i tot, faig l’amor i tinc al·lucinacions en català. No escollim a on naixem i crec que tampoc el lloc del que ens enamorem. Sóc psicòleg social per la Universitat Autònoma de Barcelona, faig recerca psicosocial per a Spora Sinèrgies i sóc consultor docent a la Universitat Oberta de Catalunya. Com veieu, és clar que es pot estudiar i treballar tot i portar un trastorn mental sever. El meu diagnòstic diu Trastorn Depressiu Major amb Tendències Autol·lítiques, però això no significa, ni molt menys, que estigui permanentment enfonsat. Quan et trobes al pou, sembla que no te’n sortiràs mai, però això va per èpoques. Hi ha moments o episodis, que s’han de travessar, i desprès més o menys funciono com tothom. M’han diagnosticat fa relativament poc, però des de que sóc jovenet que ja sabia què era el que em passava. Tot i així, no vaig saber demanar ajuda fins a que vaig acabar malament. Aprendre a demanar ajuda, crec, és un dels passos més bàsics i difícils per a començar a millorar.

Ets psicòleg i vius amb un trastorn mental?

     Doncs sí. I no sé perquè això pot ser sorprenent. Els oncòlegs també emmalalteixen de càncer. Tot i que no sóc clínic ni mai he fet clínica. Sóc psicòleg social, treballo fent recerca psicosocial i educació. Cap persona, independentment de la seva formació, ofici o professió està lliure de la possibilitat de passar per un trastorn mental. L’educació ens podrà aportar moltes coses, però no és un antídot contra el patiment.

Com va començar tot?

     Porto el meu diagnòstic oficialment des de fa 2 anys i mig, quan vaig tenir la meva última gran crisi, però ve de lluny. Abans, simplement, no havia passat pel psiquiatra i per això no em van diagnosticar. Ja als 23 anys vaig viure un altre episodi de depressió major, a l’època a la qual acabava els meus estudis i veia que al meu país de poc em serviria l’esforç d’haver estudiat. Al menys això va ser el detonant.

     I desprès a la infància, mirant enrere, és clar que tenia gairebé tots els símptomes de depressió infantil: Irritabilitat, labilitat emocional, conductes autolesives, trastorn alimentari, somatitzacions, etc. Costa entendre com ningú ho va detectar, perquè vaig passar per molts metges. I no tan sols estava sempre malalt o patia un accident rere l’altre per comportaments arriscats sinó que, fins i tot, m’autolesionava conscientment. Com això no cridava l’atenció? Encara se’m fa difícil respondre aquest dubte.

     A l’adolescència i la primera joventut, tot i les meves dificultats, em vaig trobar millor. Els esports d’equip i els estudis em van obrir el mon de les amistats i això li va donar un tomb a la meva vida. I una crisi gran no vaig tornar a fer fins fa pocs anys enrere i per circumstancies vitals que no vaig saber gestionar: una separació, la marxa de la meva filla i la sensació d’haver-me extraviat a la vida.

Que ha estat clau en la teva recuperació?

     Moltes coses m’han ajudat però, sobre tot, el meu context. Vaig tenir el recolzament de moltes amistats. Els amics i amigues properes em van salvar, em van sostenir per a passar els pitjors moments, quan estava desfet i no podia gestionar les meves emocions.

     I desprès, clar, també em va ajudar demanar ajuda, formal i informalment, acceptar prendre la medicació i intentar-ho tot. I que no siguin excloents unes coses de les altres: medicació, teràpia, canvi d’hàbits de vida, començar a participar en associacions, els Grups d’Ajuda Mútua. I tot i així el procés té els seus moments dolents, aquests no passen ni desapareixen de cop i volta. Tenir una relació de parella ara amb una persona que m’estimo ajuda molt. Haurien de prescriure enamorar-se, que va millor que qualsevol pastilla. No riguis. Ho dic de broma però també és cert. En aquesta època que tot s’atribueix a causes biològiques i genètiques, massa sovint ens oblidem de la importància de sentir-nos a gust amb el que fem i amb qui estem.

Com et trobes ara?

     Doncs, el context i les condicions de vida no ajuden gaire. Fa molta por el futur immediat, amb la incertesa laboral i la precarietat econòmica, però tinc coses a les quals recolzar-me i em trobo bastant millor amb mi mateix. Em trobo a gust amb les coses que faig i així no m’hi trobava en altres moments.

Has tingut suport de la teva família?

      De la família no, perquè no la tinc a prop i perquè en altres èpoques que la tenia a prop no els vaig demanar ajuda i tampoc van enregistrar que em passava alguna cosa. Des d’adolescent tinc el suport de les amistats que són, com explicava, qui em van suportar en les pitjors èpoques.

Ara que fas per a sentir-te bé?

     Tot el que puc. He buscat moltes coses per a trobar-me millor. Per a començar,  reconec que necessito ajuda: professional i no professional. Segon,  he deixat d’amagar-me i d’actuar com que no em passa res. Això em feia molt de mal. Em vaig passar la vida així. Tercer, intento donar-li un sentit positiu o un tomb a tot això. Per exemple, compartint la meva experiència amb d’altres que es troben a la mateixa situació, participant a associacions de persones que també tenen un trastorn mental. Per això formo part d’ActivaMent.

Que t’aporta ActivaMent?

     Sentir-me bé amb qui sóc i el que faig, tot i viure una situació econòmicament precària o tenir un trastorn mental. Em fa sentir-me útil. A més a més, em permet tenir gent propera amb la qual és fàcil compartir i entendre’ns, sense que em donin consells de llibres d’autoajuda.

Has viscut la discriminació en primera persona per tenir un trastorn mental?

     Jo sóc el primer que m’he discriminat. M’he passat mitja vida intentant que ningú el notés, fins que va esclatar. I el meu voltant proper s’ho va prendre sorprenentment bé en comparació a com jo imaginava que s’ho podien prendre, inclòs a la feina. Tot i que, clar, els meus jefes també són els meus amics. Ho eren des d’abans de ser els meus jefes. I una de les àrees a les que treballem és, precisament, la discriminació per motius de salut mental. Suposo que per formació, valors i afecte, els ha estat més fàcil entendre’m, recolzar-me i esperar-me a que em recuperés per a tornar a incorporar-me a la feina als moments que no em trobava bé.

     Ara bé, també passa una cosa molt particular, que amb el meu diagnòstic hi ha gent que s’allunya i gent que minimitza, com que això no és un trastorn mental, que no és pas tant i no hauria d’afectar gaire. Encara hi ha molta gent, fins i tot del nostre col·lectiu, que considera la depressió com quelcom no gaire real o greu.

Quin consell donaries a una persona que pateix un trastorn mental?

     Que cerqui ajuda, que això no és cap vergonya. A vegades la vida ens supera i tot sols és molt difícil, per a no dir impossible, sortir endavant. Hi ha moltes altres persones que han passat pel mateix i saben què significa això que ens passa i ens poden donar el seu recolzament i experiència.

     També li diria que intentis treure de sobre la culpa. El trastorn mental no és feblesa de caràcter. I que no es quedi tan sols amb la medicació, que cerqui altres vies paral·leles. I que no es resigni. El trastorn mental no és una condemna, tots i totes ens podem recuperar, tot i que alguns haurem de viure tota la vida amb el trastorn i els seus símptomes.


Deixa el teu comentari

Leave a reply

Back to Top