X

Vocabulari Biogenètic i Estigma

estudi gen enfermetat mental

Il·lustració © Sergi Balfegó

     Com definir el que tenim? El diagnòstic ens fa més mal que bé? Hi ha diversos estudis que ensenyen els avantatges i els desavantatges de parlar dels nostres problemes com de un “trastorn”, d’una “malaltia” o d’un “problema genètic”. Hem d’analitzar tot això si volem que la qualitat de vida de les persones amb els nostres problemes millori.

     Són els problemes mentals, una malaltia com qualsevol altra? Plantejar les coses així té els seus avantatges. D’una banda, evita que es consideri als pacients –la persona que pateix- responsable o culpable dels seus problemes. I això de no sentir-se culpable és important tant per a qui viu la possible malaltia en primera persona com per als altres. La converteix en una malaltia com pot ser la diabetis. I això ens allibera d’un dels punts de vista més estigmatitzants.

     D’altra banda, fa més comprensible anar al metge. Si tens una malaltia, vas al metge. També fa que et prenguis la teva medicació com un bon noi.

     Aquestes són coses importants i gens menyspreables. Et converteixes en una persona que té un problema de salut, no en un menyspreable feble mental. M’he trobat persones que em miraven amb superioritat perquè ells a l’adolescència van tenir problemes però mai van prendre pastilles. Per a molta gent això de prendre pastilles et converteix en una persona que no té voluntat i que no sap enfrontar-se a la vida. Com si prendre Zyprexa fos com enganxar-se a l’heroïna.

     A més a més, si ets un malalt normal, si actues en alguna ocasió de forma asocial, no significa que siguis dolent, simplement estàs malalt.

     Però no tot són flors i violes. Parlar sempre dels nostres problemes com d’una malaltia també té els seus aspectes negatius. La gent et veu com essencialment problemàtic. Et consideren perillós perquè no saben com reaccionaràs. Si una persona està malalta és intrínsecament problemàtica. El que pot resultar un escull en la lluita contra l’estigma.

     Sembla que també, si et presentes com una persona malalta, la gent es manté allunyada de tu. Ets vist com un bitxo rar, com un indesitjable. La gent no vol implicar-se emocionalment amb tu.

     A més a més, si es presenta la qüestió com una cosa de base genètica, com fan molts metges, tenim problemes per a mantenir una parella normal, que vulgui crear una família. I som rebutjats.

     Estar malalt per un desequilibri químic cerebral d’arrel genètica augmenta el pessimisme sobre el teu futur i la gent et veu com una problema sense solució. Com si els tractaments fossin menys benèfics. I, procedeixi el problema d’on procedeixi, es poden fer moltes coses.

     Així doncs, cal anar amb molta cura amb com es presenta a les persones amb trastorn mental. El vocabulari que utilitzem pot ser nociu en ocasions amb algunes persones y benèfic amb d’altres. És un tema complex. Tots els mots tenen els seus problemes.

Fèlix Rozey


Deixa el teu comentari

Leave a reply

Back to Top