X

El Treball i la Família com a pilars de la Salut Mental

Les crisis les vaig superar trobant feina. Treballar em va salvar

Rosa Mª Millàn: Esposa i Mare, ex-secretària comercial i Activista de la Salut Mental

Hola, em dic Rosa Mª, el meu trastorn es va manifestar a l’edat de 23 anys, coincidint amb la mort del meu avi (al que jo estimava moltíssim) i el meu primer “amor boig”. En realitat, va ser un gran xoc emocional, que em va produir una psicosi i posterior ingrés hospitalari.

Vaig tenir una infància feliç, encara que en el col·legi em van qualificar com poc sociable. Vinga, que ja em van “etiquetar”. En l’adolescència vaig patir bastant per aquesta poca sociabilitat i per falta d’amistats.

En tota la meva vida vaig treballar com a administrativa durant 30 anys, al llarg dels quals es van produir tres episodis més. Després de l’últim ingrés, em vaig posar en contacte amb la meva assistenta social, per poder-me integrar en alguna associació o activitat en què ocupar el meu temps. Així va començar la meva participació en un Grup d’Ajuda Mútua.

Vaig intentar buscar Centres Cívics i d’altres alternatives que em fessin sentir bé amb mi mateixa, perquè en realitat a mi m’agradava molt la meva professió, encara que fos molt estressant (aquest estrès, d’alguna manera, em donava vida). Necessitava alguna cosa més. Espero trobar allò que busco a ActivaMent, amb les seves propostes de participació que em semblen, per descomptat, molt interessants.

Què ha estat clau en la teva recuperació?

     Jo vaig tenir diverses crisis i sempre les vaig superar trobant feina. Quan em van donar l’oportunitat, em va anar molt bé. A mi la feina em va treure les depressions. Sobre tot els anys que vaig treballar a una empresa petita fent una tasca creativa. Era amb un programa informàtic, dissenyant factures, impresos, etc. Vaig gaudir molt.

     Des de que vaig viure la meva primera crisi, fins a que em vaig treure la pensió, vaig treballar 30 anys. Treballar em va salvar.

En els 30 anys de la teva vida laboral, vas viure discriminació?

     Sí, però tant per ser dona com per tenir un trastorn mental. La primera vegada, quan va néixer el meu fill, a l’empresa que treballava em van fer un mobbing. Abans no es deia així, però era un mobbing. Em deien: “Vostè pot portar una família, amb un nen petit i una feina?” Vaig acabar amb una depressió de dos anys, de la que em vaig sortir gràcies a una altre feina.

     Per raons de salut mental em va succeir desprès, a una altra empresa, a la que vaig estar 7 anys fent una feina molt mecànica. 7 anys repetint les mateixes tasques, molt d’estrés, sense vacances… Finalment, em van oferir fer-me fixa i, per fi, vaig sortir de vacances. Eren moltes emocions, vaig a començar a no dormir i vaig acabar per tenir una crisi, una hipomania. I em van acomiadar de la feina. Va ser un acomiadament improcedent. Jo vaig guanyar el judici. 

A més de treballadora, ets mare…

     Volia tenir un fill, volia passar per l’experiència. Tenia molta il·lusió per tenir el meu fill. Un moment idoni no hi ha mai. Tenia 35 anys, el meu marit no en volia, però jo vaig fer un tractament molt bo i em vaig quedar embarassada. És una emoció molt gran. No tot va anar bé. Vaig tenir una psicosi postpart i quan vaig tornar a la feina, em van fer mobbing. Em va costar dos anys recuperar-me de la depressió. 

     Però com a mare em sento realitzada. La meva relació amb el meu fill era boníssima fins als 13 o 14 anys, fins als canvis de l’adolescència. Abans teníem moltes converses. De la sexualitat li vaig explicar jo. Li parlo de tot. Jo l’he explicat sempre això que em passa i el porto al psicòleg per a que no l’afecti el meu trastorn, per ajudar-ho a comprendre’l. Ara ja passa una mica de tot. És molt intel·ligent i aprova amb bones notes, però a l’adolescència la relació pares – fills és més difícil. 

Has tingut el suport de la teva família?

     El meu marit no compren el meu trastorn. El meu pare tampoc, tot això l’ha vingut molt gran. Ara estic veient al meu pare des d’una altra perspectiva, ell no pot veure els problemes. I el meu marit, sempre molt en guàrdia. Casi prefereix veure’m en actitud passiva que contenta, perquè ho relaciona amb hipomania. I la meva mare, quan vivia, estava per mi, però no s’assabentava molt. Veure a la seva filla a un psiquiàtric era un cop molt fort. En canvi, el meu germà sempre ha estat al meu costat, ha estat per mi, em va acompanyar als ingressos. Això és meravellós, perquè quan estàs ingressat i ningú se’n recorda de tu, és angoixant.

     Vols un consell? Els familiars s’han d’intentar assabentar al màxim per a ajudar als seus fills o a la seva parella. Han d’aprendre per a entendre.

I de les amistats?

     Les amistats, ja saps, quan estàs bé tot molt bé, però quan expliques que has estat a un psiquiàtric, algunes ja no et volen veure. Jo, per sort, tinc alguna amiga que sempre m’ha acompanyat molt, sempre ha estat. Li puc explicar tot. Amb això ja em sento bé. Però també hi ha d’altres que es van distanciar. Els distanciaments em van fer molt de mal. 

I actualment, que no treballes, què et fa sentir bé?

     Necessito fer coses, les coses m’omplen. Necessito contacte amb gent. És un problema la falta d’amistats. Clar que per altre canto, això sovint vol dir gastar diners… A mi em fa falta sentir-me útil, no tan sols omplir el temps. Em van dir: “Apunta’t a anglès.” Sí, però no tinc diners o no és quelcom que jo vulgui fer. Si jo ara no viatjo i no treballo, això no em serveix, a mi no em serveix. Si no faig res significatiu, la meva vida està molt buida. Hi ha gent que li agrada pintar, que els Clubs Socials li fan bé. A mi no, això no m’omple, però això depèn de cadascú.

     També vaig tornar a la piscina. No es que m’ompli massa, però ho faig per la meva salut. És molt important una activitat física.

És per això que participes a una associació?

     Sí, en part és per això. M’agrada el fet de sortir a col·locar cartells o d’anar a fer gestions, estar en contacte amb més gent… És el que havia fet quan treballava. Jo tenia relacions laborals, coneixia nova gent, em feia bé tot això. Saps? Hi ha dos versions de tenir una pensió d’invalidesa: per una part, tens uns diners que et donen una seguretat, però per l’altra, com omplo jo tots aquets anys?

     També vinc perquè a vegades a la meva vida m’he trobat com un “bicho raro”. Vinc per a trobar persones que s’han vist en la meva situació o similars, i per a poder compartir experiències i no pensar que això que em va passar a mi son fets aïllats. Això em faria mal. Encara que t’ha passat això, pots fer una vida més o menys normal. Aquí trobes persones que entenen com estic jo i que em donen ànims per no enfonsar-me.


Deixa el teu comentari

Leave a reply

Back to Top